Béla Tarr: "La meva pluja no neteja l'ànima, només porta fang i dificultats"

BarcelonaL’última pel·lícula de Béla Tarr –i la primera que es va estrenar comercialment a casa nostra– va ser El cavall de Torí, del 2012. Des d’aleshores, el cineasta no ha tornat a dirigir ("la pel·lícula és un format que em resulta insuficient", diu) i prefereix realitzar instal·lacions artístiques com la que va estrenar el 2017 a Amsterdam, que ocupava 3.000 metres quadrats. "M’interessa mostrar la complexitat de la vida, no explicar històries –assegura–. A qui li interessen les històries? Són sempre la mateixa". Dotze anys després d’El cavall de Torí, les entrades per al cicle dedicat a l’hongarès que es projecta aquesta setmana a la Filmoteca de Catalunya i el Zumzeig han volat en un sospir. Tarr és considerat un dels grans directors de les últimes dècades, un mestre del cinema slow que ha marcat profundament el cinema d’autor modern. Ell, tanmateix, no ofereix gaires claus sobre el seu estil. "Vaig conèixer Godard de jove, ens vam veure només un cop –explica–. Li vaig preguntar quin era el secret del seu cinema, i em va dir «No ho sé, simplement m’arriba». La meva resposta és la mateixa. Simplement m’arriba. Un cop tens la persona i el ritme, simplement ho sents".

En una conversa relaxada amb els mitjans, Béla Tarr ha explicat que no es considera un cineasta polític, que "li dol veure com la dignitat d’algú és esclafada o veure com roben el futur de la gent" però que no creu que el seu paper sigui "intentar canviar el món". En aquesta qüestió, la seva opinió ha anat canviant: "De jove pensava que el cinema era un tema social, després una qüestió ontològica i, finalment, vaig entendre que era un assumpte còsmic". Amb el seu fort accent hongarès, va marcar distàncies "filosòfiques" amb Tarkovski ("Ell era molt religiós i quan plovia en una pel·lícula seva senties que la pluja netejava l’ànima. Per a mi no. La meva pluja només porta fang i dificultats"). I si la pregunta li sembla "massa sofisticada", tira de pragmatisme: "El cinema és aixecar-te a les 3 per anar a un rodatge que comença a les 4. Tothom està fotut, fa fred i plou. Els actors no saben què hi fan, allà, i tu els has de convèncer d’alguna manera. És una feina molt pràctica".

Per què es va fer cineasta?

— Quan vaig començar era jove i volia canviar el món. Era un esquerrà convençut, encara ho soc, i volia ser filòsof. El meu pare em va regalar una càmera de 8 mm i em va semblar una bona manera de canviar el món. Als 16 anys vaig fer un curt sobre treballadors gitanos, molt radical, i als 18 vaig voler entrar a la Facultat de Filosofia i em van rebutjar per culpa dels meus curts. "No seràs mai universitari en aquest país", em van dir. Aleshores vaig treballar construint vaixells, i això va ser la meva universitat.

Però d’alguna manera també ha acabat sent filòsof a través del seu cinema.

— No, la filosofia i les pel·lícules són dos llenguatges diferents. El pensament es va fent més profund amb el temps, segur, i per això tens la sensació que és filosòfic, però no ho és.

El seu treball és una de les grans influències del cinema d’autor modern. La seva petjada és evident en directors com Gus Van Sant i Lisandro Alonso, que el consideren un mestre.

— Conec alguns d’aquests directors i som amics. Està bé el que fan, perquè no és una còpia. És possible que jo implementés un llenguatge cinematogràfic i ells simplement el fan servir.

I quins van ser els seus mestres pel que fa al llenguatge cinematogràfic?

— La vida. Ho vaig aprendre tot de la vida, perquè no vaig estudiar cinema. M’agrada anar al cinema i per descomptat tinc alguns directors favorits, però no he tingut mai cap mestre.

Abans ha dit que odia el feixisme. Què en pensa de l’actual govern hongarès?

— És un govern feudal, però no puc dir que siguin feixistes. Estan construint una autocràcia feudal, que és una categoria diferent del veritable feixisme. Però és només temporal. Dotze anys no és res en la història, ni tan sols un capítol. Només un episodi, un episodi temporal.

Sol descartar les interpretacions polítiques o ideològiques del seu cinema. Però quin impacte creu que ha tingut en vostè i les seves pel·lícules el seu context polític i social? Per exemple, la caiguda del comunisme.

— Directament, cap. Però va tenir impacte en la qualitat de vida, esclar. Després de la caiguda del Mur de Berlín vam tenir 20 anys de democràcia en què no pensaves en la política, perquè vivies en un sistema democràtic: votaves cada quatre anys i prou. Però quan veus aquest tipus d’autocràcia i aquesta dreta de merda escampant-se pel món... Després de Donald Trump és molt difícil fer-te il·lusions de res. La política està enverinant la vida quotidiana.

És sabut que la producció de L’home de Londres va ser molt complicada pel suïcidi del productor Humbert Balsan. Va ser la seva experiència més dura com a director?

— L’autèntica tragèdia és que l’Humbert era amic meu, i un dia abans de començar el rodatge es va suïcidar. Va ser un gran problema, esclar, i vam trigar un any a reconstruir la producció. Però Humbert no es va suïcidar per la nostra pel·lícula, tothom ho sabia. Va ser realment horrible. Teníem la mateixa edat i ell estava molt orgullós de les pel·lícules que feia.

Coneix la pel·lícula Le père de mes enfants, de Mia Hansen-Love, inspirada en la vida i la mort de Balsan?

— La vaig veure. Sense comentaris. És una versió dels fets, la seva versió.

Què opina dels nous directors hongaresos com Lázló Nemes o Kornél Mundruczó?

— El Lázló va ser el meu ajudant a L’home de Londres i amb el Kornél vaig treballar en dues de les seves pel·lícules. M’agrada el que fan. Són joves, està bé. Però no tinc res més a dir, no parlo sobre el treball d’altres directors.

Li preocupa el seu llegat?

— Sí, esclar que m’importa. Quan fas una pel·lícula no pots saber si és una obra d’art, perquè el veritable jutge és el temps. Si després de 25 anys la gent encara la veu, comença a sospitar que és una obra d’art, i després de 50 anys pot estar-ne segur. Ja veurem què passa amb el meu cinema quan em mori.

En els últims anys ha ensenyat cinema...

— Jo no ensenyo cinema. No soc mestre, només una mena de conseller. Només ajudo gent més jove i inexperta que jo, miro de protegir-los de la indústria del cinema. A l’escola que vaig fundar a Sarajevo el meu eslògan era "No education, just liberation" [No eduquem, només alliberem]. L'educació és l’infern. El mestre ve i et diu què has de creure! Estic segur que ho fan el millor que poden, però... Potser aquest sistema educatiu és bo per a les matemàtiques o la física, però no per a l’art, perquè l’art no es pot educar. A més, la universitat és una gran institució sense lloc per a les relacions personals. I si vols ser un bon mentor d’algú el que necessites és comprendre’l bé, no que ell et comprengui a tu.

També ha creat instal·lacions per a l’EYE Museum d’Amsterdam i un espectacle multimèdia per al Wiener Festwochen de Viena. ¿Treballa en algun altre projecte artístic?

— Sí, estic mirant de crear-ne un aquí, a Barcelona. He parlat del tema amb Joana Hurtado [directora del Centre d'Art Contemporani Fabra i Coats]. De moment és només una idea, un projecte per fer una exhibició. Ja veurem què passa al final.