Cinema

Eduard Fernández reivindica a ‘El 47’ la lluita obrera de les perifèries urbanes

La pel·lícula de Marcel Barrena recrea el segrest d’un autobús per portar el transport públic a Torre Baró

BarcelonaEl 7 de maig del 1978, el conductor d’autobús Manuel Vital, que feia la línia 47 de la plaça Catalunya a la Guineueta, va baixar del vehicle un moment i va anar a una cabina per trucar a la dona. “Vaig cap allà”, va dir. I en lloc de continuar per la ruta habitual, es va desviar i va enfilar per la carretera Alta de Roquetes fins a Torre Baró, allà on tothom a l’Ajuntament de Barcelona assegurava que un autobús no podia circular. Tot de veïns es van afegir a la reivindicació i allò es va convertir en una festa que va acabar amb Vital detingut per segrestar un autobús.

La gesta d’aquell conductor d’origen extremeny, militant del PSUC, salta a la pantalla gran aquest divendres amb El 47, la recreació que ha filmat Marcel Barrena (Mediterráneo) d’aquell acte heroic amb què Vital va reivindicar que el transport públic de Barcelona arribés a tots els barris de la ciutat, fins i tot a aquells de la serra de Collserola que havien construït amb les seves mans migrants arribats a Catalunya durant la postguerra fruit de l’èxode rural d’Andalusia i Extremadura.

Cargando
No hay anuncios

“Sempre m’ha agradat la figura del xarnego”, explica Eduard Fernández, que interpreta Vital amb una convicció i veritat extraordinàries. La mare de l’actor era d’un poble de Burgos i ell confessa que s’ha quedat amb l’espina de no haver pogut interpretar mai el Pijoaparte d'Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé. “Si grates una mica veus que, almenys a Barcelona, la majoria som fills, nets o besnets d’immigrants –diu–. El Pijoaparte era un pájaro, que sempre m’agraden, però el Manuel no: ell és algú que va venir de fora, que es va integrar a Catalunya i es va esforçar per parlar català, encara que no el parlés del tot bé. I jo li tinc un afecte especial, al parlar xarnego”.

Cargando
No hay anuncios

Cases fetes amb les pròpies mans

El 47 arrenca amb una escena en què, durant la dècada dels 50, un grup de migrants espanyols s’organitza per construir de nit les seves xaboles per assegurar que, quan arribi la Guàrdia Civil a l’alba, les cases tinguin sostre i, com dictava la llei del sòl franquista, ja no es puguin enderrocar. Les conseqüències d’aquest urbanisme de supervivència es projecten al futur en un barri mancat de serveis bàsics i, sobretot, deixat de la mà de Déu per les autoritats. Segons Carlos Cuevas, que també participa en El 47, la situació no ha canviat gaire: “La perifèria ha evolucionat, però continua sent la més perjudicada pel que fa als serveis. Jo soc de Montcada i Reixac, que no és Barcelona, però també és perifèria, i el tren sempre va tard i les estacions estan rebentades. Al centre de la ciutat, per on passa el turista, quan hi ha un sot a terra s’arregla l’endemà, però a la perifèria no”. “De Torre Baró n’hi ha molts –afegeix Barrena–. Hi ha gent de Polònia que s’ha emocionat en veure la pel·lícula perquè és una història universal sobre classe i dignitat”. Cuevas interpreta al film un dels passatgers habituals del bus que condueix Vital, un jove doctor en economia urbana que simpatitza amb el conductor i l’ajuda en la seva croada. “Vostè hauria de ser alcalde”, li diu Vital a la pel·lícula. I en realitat ho va ser, ja que el personatge evoca a través de la ficció la figura de Pasqual Maragall, que –i això sí que va succeir–, un cop va ser alcalde, es va allotjar un parell de dies a casa de Vital per conèixer millor Torre Baró.

Cargando
No hay anuncios

Mig segle després dels fets recreats a El 47, els veïns de Torre Baró, que han participat com a extres en la pel·lícula, continuen sentint-se ciutadans de segona. “Diuen que caldria tornar a segrestar un autobús, i jo afegiria que també un metge, una infermera, un professor d’escola... –s'indigna Barrena–. Fins i tot un cambrer, perquè a Torre Baró no hi ha ni bar! A la part alta de Torre Baró no n’hi ha cap. I no sé si això passa a cap altre barri a Catalunya”. La presència dels veïns a la pel·lícula afegeix per a Fernández un plus de realisme i tensió. “Quan veus que hi són et poses una mica alerta i t'entregues a la història”, explica l’actor, que assenyala que alguns dels veïns que apareixen al film –i fins i tot al cartell– havien pujat a l’autobús segrestat per Vital o eren amics seus.

Barrena recalca que El 47 “no va només del segrest d’un autobús, sinó de l’empoderament de les classes obreres i el despertar de la consciència”. El director també volia fer un homenatge a la seva ciutat i a les seves dues llengües, i mostrar “la convivència pacífica” del català i el castellà –tot i que el primer és majoritari al film– en unes perifèries on molts s’esforçaven per conèixer una cultura i d’altres per transmetre-la. Això es veu sobretot en la relació entre Vital i la Carmen, una monja catalana que va penjar els hàbits i es va casar amb aquell home extremeny que va aprendre i parlar el català “per amor”. “L’Eduard i jo portàvem els deures fets de casa perquè ja havíem interpretat una parella a la minisèrie Descalç sobre la terra vermella, sobre Pere Casaldàliga, on per cert jo també feia de monja –explica Clara Segura, que interpreta la Carmen–. A la pel·lícula no hi ha pròpiament escenes d’amor entre la Carmen i el Manuel, però veus sempre el seu amor en la mirada, en la manera en què li cura els peus... Fins i tot quan discuteixen, perquè ho fan amb amor”.

Cargando
No hay anuncios
Tràiler d''El 47'