'Durante la tormenta', amor de mare i realitats paral·leles

Les pel·lícules d'Oriol Paulo sempre semblaven estar supeditades a guions plens de trucs i girs argumentals. Massa escrits, massa hermètics. Els personatges resultaven també hieràtics i impenetrables, i només semblaven moure's per la mesquinesa, l'ambició, els diners i el poder.

Afortunadament, tot el que tenia de postís El cos i Contratemps, queda molt més diluït a Durante la tormenta. El guió, tot i ser fins i tot més complex que els anteriors i estar estructurat per primera vegada a partir de l'element fantàstic, no limita el seu abast al gir final, sinó que va utilitzant cada una de les peces narratives per compondre un estimulant doble trajecte a l'entorn de les decisions que prenem en la vida i que ens porten per un camí o per un altre. A més, en aquesta ocasió, el motor, el que mou la Vera (Adriana Ugarte), no són la cobdícia ni les baixes passions sinó l'amor per la seva filla, la necessitat de recuperar-la després que la seva existència es dilueixi rere una paradoxa temporal que ens trasllada a una realitat paral·lela.

Durante la tormenta li serveix a més a Paulo per homenatjar els anys 80, amb aquelles cassets de Transvision Vamp i referències a clàssics de l'època com Retorn al futur. Es nota que és la seva pel·lícula més personal i potser per això la més rodona, fins ara, de la seva carrera, la que uneix la tensió, el suspens, les intrigues rocambolesques, la diversió i el cor.