El duel de Julianne Moore i Natalie Portman pertorba Canes

Enviat especial al Festival de CanesUn dels escàndols més sonats als Estats Units dels 90 va ser l'afer entre la mestra de 34 anys Mary Kay Letourneau i un alumne seu de 12 anys, però no tant per l'abús en si com perquè, tot i la condemna per violació a Letourneau, la mestra i el nen van tenir dos fills i, un cop ell va ser adult i ella va sortir de la presó, es van retrobar i es van casar. El cas de Letourneau és la inspiració evident de May december, el pertorbador drama que Todd Haynes ha presentat aquest diumenge a Canes. Però el director de Carol no es dedica a recrear-lo morbosament sinó a examinar-ne les conseqüències.

Al film de Haynes, els protagonistes són un matrimoni –Julianne Moore, en la cinquena col·laboració amb Haynes i el Charles Melton de la sèrie Riverdale– que, 25 anys després de l'escàndol, amb tres fills grans i plenament integrats en la seva comunitat, veuen sacsejada la seva existència aparentment plàcida –tot i els paquets de merda anònims que reben de tant en tant– per la marxa dels fills petits a la universitat i, sobretot, per la visita d'una actriu (Natalie Portman) que prepara una pel·lícula sobre el seu cas i vol conèixer de primera mà el personatge que interpretarà.

En certa manera, a May december hi conviuen diverses pel·lícules. La relació entre els personatges de Portman i Moore –i el deliciós duel interpretatiu de les actrius– tenyeix les imatges de subtilesa i fascinació, i crea un joc de miralls entre les dues a l'estil de Persona, però travessat per la desconfiança de l'una i el vampirisme de l'altra. En paral·lel, assistim a l'aparició de la consciència de víctima del personatge de Melton, que amb 36 anys qüestiona, potser per primera vegada, el relat que la seva dona i ell han construït per justificar l'abús a un nen. I, de retruc, es critica a través del personatge de l'actriu, sempre freda i calculadora, la mirada depredadora dels mitjans que graten en la misèria per alimentar emocions barates.

Es tracta, doncs, d'una pel·lícula rica en idees i escenes poderoses: Moore ensenyant a Portman la seva rutina de maquillatge, Portman explicant les interioritats emocionals de rodar una escena de sexe a uns estudiants bocabadats, Melton fumant el seu primer porro amb el fill de 17 anys... Tanmateix, totes podrien estar en pel·lícules diferents. Falta unitat de contingut i focus: Haynes assenyala el dolor i la dificultat de sostenir una relació basada en una transgressió però no remata la jugada, com si no acabés de decidir quina de les pel·lícules que conté May december vol explicar. I l'ús constant d'un fragment de la banda sonora de Michel Legrand per a El missatger (Joseph Losey,1971) no fa més que augmentar la sensació d'estranyesa i d'exercici d'estil que té a estones el film.

La intimitat a judici

A l'altra pel·lícula en competició de la jornada, Justine Triet també s'endinsa en la complexitat d'una família travessada pel trauma però a través d'una estratègia molt diferent. La magnífica Anatomie d'une chute orbita al voltant del procés judicial que ha de dilucidar si una escriptora d'autoficció (la Sandra Hüller de Toni Erdmann) és la responsable de la mort del seu marit o si l'home es va suïcidar. Triet adopta el punt de vista de l'escriptora i l'acompanya amb empatia durant el viacrucis d'abocar el cistell de la roba bruta del seu matrimoni i exposar-la en públic per evitar la presó.

Triet ho filma amb una posada en escena sòbria i minuciosa, amb un realisme de true crime molt llunyà del to juganer de treballs anteriors com El reflex de la Sibyl o Victoria. I, tanmateix, el que realment enganxa d'Anatomie d'une chute no és tant esbrinar com va morir el marit –això potser mai no ho sabrem– com contemplar amb horror i fascinació la intimitat d'una persona convertida en matèria de judici. ¿Com reduir la complexitat de l'amor i el dolor compartits al llarg d'anys per una parella en un argument judicial convincent? En una època en què el límit entre vida pública i vida privada cada cop és més difús, la pel·lícula de Triet aborda el tema de manera magistral i absorbent. I la continguda i precisa actuació de Hüller és clara candidata al premi a la millor actriu del festival.