Com la protagonista de la seva pel·lícula -la Lena, una biòloga encarnada amb inusual intensitat per Natalie Portman-, Alex Garland s’endinsa amb Aniquilación en territori inexplorat. La seva opera prima, Ex machina, era un modest film de ciència-ficció rodat íntegrament en interiors; amb uns pocs elements, Garland construïa un thriller -¿com es pot oblidar Oscar Isaac ballant febrilment al ritme de la música disco?- que es va convertir en un film de culte instantani.
L’adaptació de la primera de les tres novel·les que conformen la trilogia Southern reach, de Jeff VanderMeer, obliga Garland a ampliar el seu camp d’acció. La història d’ Aniquilación transcorre en gran part en exteriors, en el si d’una naturalesa exuberant que és, alhora, familiar i estranya, bella i sinistra. Un grup de científiques s’endinsa en una zona afectada per un fenomen d’origen desconegut que genera inusuals mutacions en els organismes vius. La missió d’aquestes heroïnes kamikazes és arribar a la zona zero de la catàstrofe, un far envoltat de translúcids arbres de vidre.
A Aniquilación es combinen amb pitjor fortuna que a Ex machina els elements dramàtics i els fantàstics. La història d’amor, motor del viatge a territori desconegut que, com una versió femenina d’Orfeu, emprèn la Lena, va perdent interès a mesura que s’endinsa en l’univers lisèrgic, progressivament més alterat, que es troba a l’altre costat del resplendor, la membrana iridescent que envolta la zona contaminada. En el seu al·lucinant tram final, el film esdevé una clara mostra de l’aclaparadora capacitat inventiva d’un gènere que, en la seva millor versió, transgredeix tota lògica i aniquila llocs comuns. El discurs sobre la tendència dels éssers humans a la pròpia autodestrucció apunta a una possible denúncia ecologista però, com succeeix en tota bona pel·lícula de ciència-ficció, el final deixa més interrogants que respostes.