El documental 'Sur l'adamant' sobre un vaixell psiquiàtric guanya l'Ós d'Or de la Berlinale
La nena Sofía Otero s'endú el premi a la millor interpretació protagonista per '20.000 espècies d'abelles'
BarcelonaSur l'adamant, el documental de Nicolas Philibert sobre un vaixell del Sena que funciona com a centre de dia per a malalts mentals, ha guanyat aquest dissabte l'Ós d'Or del Festival de Berlín. El director francès s'introdueix en les rutines del centre, entrevista els pacients i observa les seves activitats amb curiositat i respecte. "En aquesta pel·lícula filmada en un psiquiàtric no sempre es distingeix clarament qui és pacient i qui hi treballa –ha explicat Philibert al recollir el premi–. He intentat capgirar la imatge que sempre tenim dels bojos, tan estigmatitzada. Volia que fóssim capaços d'identificar-nos amb ells o, si no, almenys de reconèixer el que ens uneix més enllà de les diferències, la humanitat que compartim". Abans de marxar de l'escenari, el director ha afegit: "Com tots sabem, la gent més boja no són aquells que més ho semblen".
El film de Philibert no sonava entre els favorits perquè no aporta cap novetat al mètode observacional i pacient del francès, ja conegut per altres documentals com Tenir o no tenir o Nénette, però és la cinta de la competició que encaixa més obertament en la idea de cinema social que tantes vegades han premiat en anteriors ocasions els jurats de la Berlinale. I val a dir que està plena de reflexions lúcides de pacients sobre la necessitat de medicar-se o la dificultat per establir relacions que conviuen amb moments més quotidians del centre i també amb alguns d'emotius, com la impactant interpretació de La bombe humaine del grup Téléphone que fa un pacient a l'inici del film.
L'Ós de Plata a la millor direcció se l'ha endut un dels grans directors europeus en actiu, Philippe Garrel, per la pel·lícula que ha rodat amb els seus fills, Le grand chariot, un entranyable retrat d'un clan familiar de marionetistes. Garrel ha dedicat el premi a Jean-Luc Godard, tot recordant que "el 1965 va guanyar un premi a la Berlinale per Alphaville, que és una obra mestra". També ha tingut un record cinèfil el guanyador del Gran Premi del Jurat de la Berlinale –el segon més important del palmarès–, el director alemany Christian Petzold, que ha dedicat el seu premi per l'estupenda tragicomèdia Afireal cineasta espanyol Carlos Saura. "Va ser un director molt important per a mi", ha dit, abans de citar Deprisa, deprisa com una de les seves pel·lícules favorites: "És una pel·lícula sense tango i sense Geraldine Chaplin, però va guanyar l'Ós d'Or el 1980".
Interpretacions més enllà del gènere
La Berlinale va ser el primer gran festival que va establir que els premis interpretatius no tinguessin gènere, i el jurat d'aquesta edició ha recollit l'esperit d'aquella decisió premiant dues actrius que interpreten personatges trans: l'Ós de Plata a la interpretació secundària ha estat per a Thea Ehre pel seu paper de dona trans infiltrada en una xarxa de narcotraficants al thrillerTill the end of the night, i l'Ós de Plata a la interpretació principal per a la nena de 9 anys Sofía Otero, que interpreta una nena trans a la coproducció catalana 20.000 espècies d'abelles. Amb llàgrimes als ulls, els agraïments d'Otero han passat revista a tot l'equip de la pel·lícula, a la seva família i a l'associació Naizen de Famílies de Menors Transsexuals de Navarra i el País Basc, "l'associació d'on vinc jo". 20.000 espècies d'abelles també ha guanyat alguns dels premis independents al palmarès oficial com el que concedeix un jurat de lectors del diari Berliner Morgenpost al millor film de la competició i el premi Guild del gremi d'exhibidors alemanys.
El palmarès de la secció oficial el completen el premi del jurat a l'asfixiant drama familiar Mal viver del brasiler Joao Canijo, l'Ós de Plata a la millor fotografia d'Hélène Louvart pel drama fantàstic Disco boy i el de millor guió per a Music, d'Angela Schanelec, un premi que té un regust de provocació, ja que la pel·lícula desafia l'espectador amb una trama hermètica i sense aparent lògica narrativa. És un palmarès amb llums però també amb ombres, especialment l'absència de la magnífica Tótem, de la mexicana Lila Avilés.
Fora de la competició oficial, l'aplaudit debut com a director de Paul B. Preciado, Orlando, ma biographie politique, ha guanyat un bon grapat de premis: un Teddy Award al millor documental de temàtica queer, una menció d'honor del jurat de documental i el premi especial del jurat de la secció Encounters, que Preciado ha dedicat a “les 25 persones trans que m'han acompanyat en aquest viatge interpretant Orlando i a Virginia Woolf per escriure la meva biografia molt abans del meu naixement”. Orlando ha compartit el premi ex aequo amb Samsara, del gallec Lois Patiño.