‘El rascacielos’, una divertida mescla de ‘La jungla de cristall’ i ‘El colós en flames’
A pesar de la relativa ensopegada d'Els vigilants de la platja (la crítica la va massacrar, però va complir sobradament en taquilla), The Rock és l'estrella de cinema més rendible del moment i porta un 2018 hiperactiu, amb recaptacions espectaculars: primer Jumanji, després Proyecto Rampage. Ara arriba El rascacielos, que no només s'atreveix a estrenar-se quan pel·lícules com la nova Missió: Impossible s'amunteguen a la cartellera, sinó que abraça el relatiu risc, inaudit en un blockbuster modern, de no procedir d'una franquícia prèvia.
És gran el risc que hi ha en aquesta aquesta acumulació de llocs comuns, tan suats que el seu origen es remunta a quan el cine d'acció modern no havia nascut. The Rock dona vida a un home amb un passat traumàtic que li va fer perdre una cama. Quan la seva família queda atrapada en un atac al gratacel més modern del món, se n'haurà de fer càrrec. Un esquema de cinema camp de desgast pur: possiblement, aquest és el gran valor d'una pel·lícula honesta, sense complicacions i que encadena set pieces concises i compactes a velocitat febril, permetent-se homenatges a Enter the Dragon en la inevitable reverència al mercat asiàtic. Quan The Rock fa la seva enèsima cabriola i la subratlla amb un resignat “Això és estúpid”, sabem que és territori conegut: si les expectatives són les adequades, El rascacielos compleix més que de sobres.
