Dioses de Egipto
3* Direcció: Alex Proyas. Guió: Matt Sazama, Burk Sharpless. 128 min. Estats Units, Austràlia (2016). Amb Nikolaj Coster-Waldau, Brenton Thwaites, Elodie Yung
Alex Proyas és del parer que els diners són per gastar-los. Com a mínim, si es tracta de capital hollywoodià. Tot i haver dirigit només set pel·lícules en gairebé trenta anys (en la majoria de casos, sense aconseguir el favor del públic ni de la crítica), el cineasta australià ha après a aprofitar l'oportunitat quan els vents bufen a favor seu: si damunt la taula hi ha 140 milions de dòlars, que no en quedi ni per deixar-hi propina.
El cas és que no té gaire sentit fer-se el modest quan tens a les mans una aventura èpica com Dioses de Egipto, en què l'objectiu és que tot brilli com si fos d'or: els decorats, el vestuari, els pectorals dels actors, l'escot de les actrius i, fins i tot, la sang dels personatges. Proyas pica l'ullet a les seves arrels (va néixer a el Caire i va viure a Egipte fins als 3 anys) amb esperit juganer i sense complexos (ni rigor racial, fet que ha enfurismat certs sectors), tot convertint la mitologia egípcia en un joc de trons carnavalesc. L'aliança entre un lladregot i un Déu caigut en desgràcia dóna al relat els contorns d'una buddy movie que, com passa en l'univers dels superherois marvelians, no permet que el risc d'una apocalipsi imminent s'interposi en el camí del comentari enginyós. Aquesta reducció de la transcendència, unida a l'abundància d'efectes digitals no precisament realistes, fan que Dioses de Egipto llueixi més com una sèrie B hipertrofiada que com una superproducció de llei. Si això és virtut o defecte, dependrà del criteri de cada espectador.
