La vida i el cinema en temps pandèmics

D’entrada, costa imaginar-se Miguel Gomes, un cineasta amb debilitat per l'exuberància de les narratives arborescents, fent una pel·lícula sota les limitacions imposades per la pandèmia. Però, contra tot pronòstic, Diarios de Otsoga, que Gomes ha codirigit amb la seva companya, Maureen Fazendeiro, és un destil·lat perfecte del seu estil, replegat en una única localització –una finca i els seus terrenys– i tres personatges, dos nois i una noia, als quals en els primers minuts només veiem ballar, construir (o desconstruir, perquè les pàgines d’aquests diaris retrocedeixen en el temps) un niu de papallones i recitar alternativament les mateixes línies de diàleg.

El desconcert trenca la quarta paret quan entren en escena Fazendeiro, Gomes i la resta de l’equip d’una pel·lícula aparentment sobre el no-res rodada en grup bombolla durant el confinament. Les imatges en 16 mm, precioses i artesanals, capturen la posada en escena de les tensions i els afectes ficcionats d’una història que, com a les expansives Tabú i Les mil i una nits, s’escapoleix de la voluntat tant dels seus autors com dels narradors. Però, més enllà d’això, i sense tenir cap voluntat explícitament documental, Diarios de Otsoga serà una de les obres a les quals tornarem quan vulguem recordar la dislocada percepció del temps i de les relacions humanes que vam tenir en l’any més estrany de la nostra vida.