El repartiment de Please don’t feed the children està format principalment per actors desconeguts, amb l’excepció de Michelle Dockery (Downton Abbey) i Giancarlo Esposito, el Gus Fring de Breaking bad, a qui Sitges entrega aquest divendres el premi Màquina del Temps. “És un premi que m’agrada perquè significa que estic ben preservat”, ha bromejat l’actor, un dels protagonistes de la recent Megalopolis de Coppola. “Però jo sento que estic al principi de la meva carrera, no al final”. Per a Esposito, la "metàfora del film" serveix per explicar "què està passant amb els joves als Estats Units". I afegeix: "Soc pare de quatre fills, i de vegades no entenc la seva percepció del món, però els vull empoderar perquè s'adonin que les seves idees són importants".
“Estic orgullosa de ser una Spielberg, però abans sentia que no em mereixia el cognom”
Destry Allyn Spielberg debuta com a directora al Festival de Sitges, que acull l'estrena mundial de 'Please don't feed the children'
SitgesEl 13 de novembre del 1971, Steven Spielberg va estrenar el seu primer llargmetratge al canal ABC, que al veure el bon resultat d’El dimoni sobre rodes va estrenar la pel·lícula als cinemes. 53 anys després, un Spielberg torna a estrenar opera prima, i ha passat al Festival de Sitges, que aquest divendres ha acollit la première mundial de Please don’t feed the children, el tens thriller de terror distòpic de Destry Allyn Spielberg (Los Angeles, 1996), la filla del director de Tauró.
La directora va haver de rodar la pel·lícula en només divuit dies (“no ho tornaria a fer”, diu), tres dies més dels que va tenir el seu pare per rodar El dimoni sobre rodes. ¿És casualitat que pare i filla s’estrenin amb una cinta de terror de baix pressupost rodada a correcuita? “Totalment –assegura–. Vaig llegir una vintena de guions i aquest va ser el que em va arribar més”. La història de Please don’t feed the children segueix un grup d’orfes que es busquen la vida en uns Estats Units arrasats per un virus caníbal on els supervivents adults culpen de la tragèdia els menors d’edat –més resistents al virus–, que són estigmatitzats i perseguits. "M’agrada el terror, però no tant el que et fa saltar de la butaca com els thrillers psicològics barrejats amb terror. La meva pel·lícula favorita és The shining", diu.
Amable i somrient, la directora desprèn un aire d’optimisme californià i rep amb naturalitat les preguntes sobre l’ombra que projecta la figura gegant del pare sobre la seva carrera. “Sent la filla de Steven Spielberg, evito comparar-me amb ell, perquè som molt diferents –admet–. A vegades m’adono que hi ha coses d'ell en la meva direcció, però no en soc conscient quan estic dirigint, només durant el muntatge. De fet, quan estic dirigint no penso en ell. Sí que m’inspira, però sobretot com a individu. Al capdavall, és el meu pare”.
Dels cavalls a les càmeres
Convertir-se en cineasta no era inicialment l’objectiu de Destry Allyn Spielberg, que no va créixer filmant pel·lícules amb els amics com feia el seu pare, sinó participant en competicions hípiques. “De fet, no volia saber res de treballar en cinema perquè no em connectessin amb ell, i durant molt de temps em preocupava fer servir el meu cognom –explica–. Però vaig patir una ferida greu muntant a cavall i vaig deixar de muntar. Tenia una gran crisi d’identitat, no sabia què volia fer”. Al final es va decidir per l’actuació, però, tot i algun petit paper (a Licorice Pizza, per exemple), les ofertes no arribaven, així que va escriure un curt amb un amic. “No ens podíem permetre un director, així que el vaig dirigir jo, i vaig fer el clic”, diu.
Ser la filla de Spielberg, tanmateix, té els seus avantatges, com ara créixer amb molts estímuls cinematogràfics. “El meu pare ens feia veure a mi i als meus germans moltes pel·lícules, sobretot en blanc i negre, que a nosaltres no ens agradaven. De fet, si em dic Destry és perquè va estar tot un estiu intentant que els meus germans veiessin el seu western favorit, Destry rides again [un film del 1939 amb Marlene Dietrich i James Stewart estrenat a Espanya com Arizona], però ningú el volia veure. I al final va dir: «Doncs li posarem Destry a la nena»”.
L’amor pel cinema va trigar a arribar, doncs. “La meva passió eren els cavalls, no em podia imaginar tenint cap altra passió, però he arribat a estimar i apreciar el cinema més del que hauria imaginat”, diu. “He tingut molta sort, i estic orgullosa de ser una Spielberg, però abans sentia que no em mereixia el cognom –admet–. Ser directora ha fet que el meu pare i jo tinguem una relació més pròxima, perquè els dos fem una cosa que ens encanta”. Tot sigui dit, no és el seu únic talent. "Potser no ho hauria de dir, però tinc poders psíquics, veig l'aura de la gent –afirma amb un somriure tímid–. Les amigues em porten fotos de gent que no conec i jo els dic com seran, no fallo mai. I això m'ha ajudat molt a l'hora de fer el càsting".
Com a directora, i de cara als següents projectes cinematogràfics que ja té sobre la taula, Spielberg es posa com a objectiu “continuar treballant amb cares noves": "No em vull limitar a treballar amb estrelles només perquè ajuden a vendre les pel·lícules, és important descobrir talent nou”. I remarca la importància de produir pel·lícules amb idees originals “i no gastar-se 150 milions en una altra pel·lícula de carreres...” Però a mitja frase, potser conscient del pes que té el seu cognom a Hollywood, canvia d'idea i diu: “Això potser és millor que no ho digui”. Aprèn de pressa.