Magistral lliçó de vida sobre la mort

BarcelonaNo és casual que Pilar Palomero comencés a pensar en Los destellos durant el confinament, quan la possibilitat de morir semblava tan propera i quan els protocols pandèmics van fer que tanta gent morís lluny del seus éssers estimats, sense rebre l’escalf ni la carícia d’amics, fills o parelles. La pel·lícula que la directora aragonesa –i establerta a Barcelona– ha estrenat aquest diumenge a Sant Sebastià posa en valor, precisament, la importància de morir bé, i d’acompanyar els que estimem en aquest procés. No és un relat morbós ni lacrimogen, sinó una lliçó magistral de vida que ens recorda la importància dels vincles i de tot el que deixa en nosaltres haver estimat algú, fins i tot quan la vida ens separa.

A Los destellos, la vida de la Isabel fa un tomb quan el seu ex emmalalteix de gravetat i la seva filla en comú, que ha marxat a estudiar fora de casa, li demana que el visiti amb regularitat. La Isabel fa anys que viu amb un altre home i no conserva cap lligam amb el pare de la seva filla, i ell també defuig la presència de la dona, avergonyit de la seva pròpia fragilitat. Però les cures assumides a contracor i la proximitat de la mort reactiven els records i els afectes soterrats, revivint uns vincles essencials per acompanyar-se mútuament en aquest procés de comiat.

Rigor i contenció

Basada en el relat d’Eider Rodríguez Un cor massa gran –inclòs en l’antologia homònima de contes publicada en català a Periscopi–, la pel·lícula es cuida prou de caure en els paranys sentimentals d’aquest tipus de relats. No hi ha girs inesperats ni epifanies romàntiques, només l’exploració del teixit orgànic i complex de les emocions humanes. Palomero ambienta la història al poble del seu propi avi (Horta de Sant Joan, a Tarragona) i la filma des del punt de vista de la protagonista, la Patricia López Arnaiz de 20.000 espècies d'abelles. Així, amb rigor i contenció, la càmera esquiva durant la primera mitja hora la presència del personatge de l’ex, interpretat per un Antonio de la Torre que es va aprimar més de vint quilos per al rodatge. D’una fragilitat commovedora, el treball de l’actor malagueny és generós de mena, i sovint està fora de pla i no persegueix l'exhibició interpretativa. El resultat és, tanmateix, corprenedor sense forçar la maquinària dramàtica ni la catarsi emocional. I també és un encert l’elecció del còmic Julián López, que fa a Los destellos el seu primer paper dramàtic amb naturalitat i sense perdre seu el toc de lleugeresa, característic també del personatge que interpreta, la parella actual de la Isabel.

Des del seu premiat debut (Las niñas, triomfadora dels Goya i els Gaudí de 2021), Palomero no ha fet més que créixer com a directora, situant-se en la primera línia de l’actual onada de cineastes. La maternal ja va confirmar la seva sensibilitat com a retratista de l’adolescència, però Los destellos confirma el seu talent per traduir la complexitat de la vida a imatges i moments d’innegable potència cinematogràfica.

Bolets tòxics i venjances brutals

També en secció oficial, dos autors amb considerable trajectòria i prestigi com François Ozon i Kiyoshi Kurosawa han presentat nous treballs. A Cuando cae el otoño el francès mira de demostrar que, per inversemblant que soni, una intriga criminal pot ser lluminosa i entranyable. La pel·lícula segueix una jubilada que no veu com les vacances anhelades amb la filla i el net s’esguerren quan la filla s’intoxica amb uns bolets que ha collit ella mateixa... accidentalment? L’ambigüitat i la ironia guien al director de La casa –premiada amb la Conxa d’Or el 2011– en una història amb algunes giragonses arriscades de guió però ben defensada per Hélène Vincent i Josiane Balasko. No és la pel·lícula més rodona d’Ozon, però sempre és d’agrair el seu amor pels personatges i la manera de tractar les sexualitats dissidents.

Ozon és un cineasta prolífic, però no tant com Kiyoshi Kurosawa: Serpent’s path és la tercera pel·lícula que estrena el japonès aquest any, i un remake del thriller homònim que el mateix Kurosawa va filmar el 1998. El director de Cure trasllada a França aquesta història negríssima i per moments grotesca sobre un reporter que busca venjança pel brutal assassinat de la seva filla amb l’ajut d’una doctora japonesa que, a poc a poc, descobrim que té una agenda pròpia. L’escalada de violència i l’humor cada vegada més absurd condueixen la pel·lícula cap a un punt de no retorn en què l’espectador pot baixar del carro o deixar-se portar pel deliri, sempre l’opció més interessant.