'La vida y nada más', els desheretats del somni americà

Aquí y allá, impressionant debut del cineasta madrileny Antonio Méndez Esparza, narrava el retorn d’un emigrant mexicà després del seu exili forçat als EUA. La vida y nada más mostra el que aquell film deixava en fora de camp: aquest “enllà” del títol, una Amèrica del Nord assetjada pels fantasmes del racisme i la desigualtat.

Méndez Esparza, format als EUA, sembla sentir-se còmode fora de casa. Els seus dos llargmetratges exploren espais diferents -el Mèxic rural, l’Amèrica de Trump- utilitzant una estratègia semblant: la captació de la realitat de la manera més directa possible. No és casual que les notes de premsa incloguin una cita de Cesare Zavattini, guionista de De Sica i ideòleg del neorealisme. La història de Regina, mare soltera afroamericana, i els seus dos fills, és relatada utilitzant localitzacions naturals -una Florida diferent de la de Moonlight, malgrat les semblances temàtiques- i actors no professionals que donen vida a un guió basat en experiències reals.

Al film se li pot criticar un cert traç gruixut en la seva denúncia de la pobresa com a malaltia social de caràcter hereditari, cosa que Aquí y allá, delicadíssima abordant qüestions semblants, esquivava. El triomf d’aquesta pel·lícula humanista resideix, sobretot, en el retrat en clarobscur tant d’una maternitat autònoma i desafiant com de l’esgotadora intensitat de l’amor entre pares i fills.