Demi Moore es posa 'gore' a Canes: "No som antihomes, som antiimbècils"

Enviat especial a CanesCap al final de la projecció de The substance al Festival de Canes d'aquest diumenge, la sala Debussy, que acull les projeccions de premsa, es va transformar en l'Auditori Melià del Festival de Sitges: crits del públic, rialles incontrolables, celebracions incrèdules del que estàvem veient... Agradi més o menys, cal reconèixer que la pel·lícula ha trasbalsat un festival que fins a aquell moment havia transcorregut gairebé sense ensurts, potser més pendents de possibles escàndols extracinematogràfics que de les pantalles. Però el focus torna al cinema amb el segon film de Coralie Fargeat, una orgia de sang i fetge que conté les escenes de terror gore més brutals i repulsives que s'han projectat en tota la història de la competició oficial de Canes.

El cos femení portat a l'extrem, tant de bellesa com de monstruositat, és el gran protagonista de The substance, un festival de nuesa, violència corporal i mutacions de la carn que reclama el seu lloc en la tradició del body horror que va de Videodrome (1983) a Tetsuo (1989) o Titane (2021). La història segueix l'estrella d'un programa de fitness que, superats els 50 anys, s'enfronta a la seva caducitat com a producte de la societat de l'espectacle i mira de posar-hi remei amb una misteriosa substància que, en qüestió de minuts, crea a partir del seu propi cos –en una mena de part aberrant que és la primera escena d'impacte del film– una altra versió d'ella mateixa, més jove i més guapa, amb un cos d'una perfecció irreal que la càmera observa amb fascinació quasi pornogràfica. Durant set dies, la consciència de la protagonista habitarà el nou cos mentre l'antic reposa inert al terra del lavabo, però quan acabi la setmana haurà de tornar al seu cos original tant sí com no per tornar a començar el procés.

Una actriu de 62 anys entregadíssima

No deixa de ser irònic i una validació de les tesis del film que per interpretar aquesta actriu de mitjana edat amb les petites imperfeccions d'un cos normal –esplèndid, en realitat– d'una dona d'uns 50 anys Fargeat hagi fitxat l'actriu de 62 anys Demi Moore, entregadíssima a la causa en el seu millor paper des de fa dècades: fa aeròbic com una reina, exhibeix sense cap pudor el seu cos i es llança de cap al festí de transformacions físiques aberrants en què desemboca la pel·lícula. L'actriu ha explicat en roda de premsa que el film "tracta sobre la perspectiva masculina de la dona idealitzada", que tota la societat ha comprat, i sobre la violència exercida sobre les dones a totes les edats. "No som antihomes, som antiimbècils", ha sentenciat Moore.

Moore és una candidata claríssima al premi a la millor intèrpret del festival, però l'actriu que interpreta la seva versió més jove i bonica no es queda enrere: Margaret Qualley és l'encarnació de la bellesa i la joventut, tan magnètica com buida, però quan toca també s'apunta al festival de terror grotesc amb un entusiasme engrescador. I és inevitable imaginar, sense treure mèrits a Moore, que potent hauria sigut veure en el paper d'estrella madura la mare de Qualley, la també actriu Andy McDowell.

Tot i l'entusiasme amb què l'ha rebut la premsa internacional, a The substance li pesen molt els seus 140 minuts i, sobretot, la insistència en la seva idea central sobre els estralls que provoca la tirania cultural de la bellesa i la joventut en la psique femenina. El problema no és el tram final de festí de sang i deformacions, al contrari; però sí que ho són els subratllats amb què Fargeat carrega la resta del film, especialment un segon acte hipertrofiat, i un guió que de vegades es limita a enunciar la seva premissa. Tanmateix, cal reconèixer la potència visual de la directora com a creadora d'imatges i moments que ja han passat a la història macabra del Festival de Canes.