¿Passaries tres anys a la presó a canvi de no treballar mai més?
A l’esplèndida ‘Los delincuentes’, candidata argentina als Oscars, un home roba al banc on treballa i es lliura a la policia
BarcelonaÉs un dia més per al Morán, tresorer d’una oficina bancària de Buenos Aires, fins que veu l’oportunitat i decideix robar al banc on treballa. És un cop net, sense violència, i s’endú prou diners per no haver de tornar a treballar mai més. Però el pla no és fugir ni amagar-se. Al contrari, es lliurarà a la policia, complirà la condemna de tres anys de presó (amb bona conducta) i viurà sense obligacions la resta de la vida. Només necessita un còmplice, algú de confiança que li guardi els diners fins que surti de la presó, i serà un company del banc, el Román, que a canvi s’endurà la meitat del botí.
La premissa de Los delincuentes, que s’estrena aquest divendres i representarà l'Argentina als Oscars, remet als codis del thriller criminal durant la primera part, però a mesura que avança es va omplint de trobades bucòliques i coincidències estranyes. Arriba un punt que l’espectador, desconcertat i feliç, no sap ben bé quina pel·lícula està veient. És lògic: el seu director, Rodrigo Moreno, tampoc sabia ben bé quina pel·lícula feia. "De fet, vam presentar el projecte al fòrum de coproduccions de Sant Sebastià i no sabia com descriure la pel·lícula –diu–. Ho vaig descobrir al llarg del procés, reformant-ne el guió, reescrivint i inventant noves escenes durant el rodatge".
La llavor de Los delincuentes és més fàcil d’acotar: Apenas un delincuente, un clàssic argentí del 1949 que va obrir al director Hugo Fregonese les portes de Hollywood. Al film, un home roba a la seva empresa, amaga els diners i confessa el crim amb la idea de passar uns anys a la presó i, després, viure amb tot de luxe. "És un film noir curtet, una pel·lícula molt important a l’Argentina –explica Moreno–. Em van proposar fer-ne el remake, però no m’interessava la motivació del personatge, només el robatori en si i la idea d’anar a la presó per no treballar més, així que vaig portar la pel·lícula al meu terreny i la vaig omplir d’espais i de personatges que tinguessin tots el seu moment, que expliqués moltes coses i no fos mai conclusiva".
El Pampero, afinitats i diferències
En les més de tres hores del fascinant film de Moreno passen, efectivament, tantes coses i tan inesperades que és inevitable pensar en El Pampero, el col·lectiu de cineastes argentins responsables d’obres lliures i desbordants com La flor i Trenque Lauquen, la protagonista de la qual, Laura Paredes, té un paper secundari a Los delincuentes. "Sento molta afinitat per El Pampero, és cert –diu Moreno–. De fet, som amics i fa dotze anys que faig una revista [Revista de Cine] amb Mariano Llinás i Alejo Moguilansky. Però hi ha una diferència substancial entre nosaltres i és que en el seu cinema quasi tot és un record o un relat que forma part d’un altre relat, i en el meu sempre veus el present, no hi ha veu en off i les imatges estan més desprotegides".
D’alguna manera, l’anhel de llibertat formal de la pel·lícula ja es desprèn de la premissa i el seu pòsit existencial, que apunta a una societat d’esclaus del treball sense grans il·lusions. "Si vivim per treballar, què ens queda?", es pregunta Moreno: "Ja sigui pel domini de la tecnologia o per la inflació global, estem abocats a treballar sempre i les nostres llibertats estan cada vegada més restringides. És difícil no fer com el Morán i preguntar-nos què estem fent amb la nostra vida". Los delincuentes és, al capdavall, una reflexió sobre la llibertat, però no la llibertat de mercat que defensen els partits conservadors, sinó "per constituir-nos com a éssers lliures que poden fer coses més enllà de les seves obligacions i les possibilitats miserables dels seus salaris".
Un cameo de Namor?
A mesura que la pel·lícula desmunta els codis de thriller,Los delincuentes fa més explícit el seu esperit juganer. Un exemple és com els noms dels dos protagonistes i tres personatges més són tots anagrames amb les mateixes cinc lletres –Morán, Román, Norma, Morna i Ramón–, un joc que es porta al paroxisme introduint un cameo del superheroi Namor ("Espero que Marvel no em demandi, seria una tragèdia", diu mig en broma Moreno). "Tot comença com un joc, perquè el protagonista del film original es deia Morán i, passant a dos personatges, vaig pensar que fossin Morán i Román, com un monstre amb dos caps –explica el director–. Però després em vaig adonar que els personatges tenen el mateix destí, però ordenat d’una altra manera: la mateixa pedra, la mateixa dona, el mateix lloc... I el joc va cobrar sentit".