'Déjate llevar', un encanteri que dura ben poc
En veure el gran actor italià Toni Servillo passejant pels carrers de Roma amb un posat indolent, més d’un espectador es pot descobrir transportat a l’exuberància de La gran bellesa. Tanmateix, l’encanteri dura ben poc, just el temps que es pren Déjate llevar per revelar la seva naturalesa irreflexiva i alegrement frívola. I és que aquesta comèdia esbojarrada no té cap problema a l’hora d’abusar dels clixés: Servillo encarna un psicoanalista jueu, neuròtic i garrepa, mentre que la madrilenya Verónica Echegui interpreta una entrenadora de fitness grollera i experta a ficar-se on no la demanen.
A través d’aquesta histriònica i estranya parella, el director Francesco Amato intenta portar el mite de Pigmalió a l’àmbit de la comèdia italiana, tot i que pel camí el que troba són fòssils del cinema americà: del magnetisme de la Julia Roberts de Pretty woman (Echegui tradueix a l’italià el seu personatge de Jo soc la Juani) a les batalles de sexes de la comèdia clàssica de Hollywood, en què les dones independents i entremaliades portaven pel mal/bon camí herois apocats, i en què els matrimonis divorciats acostumaven a reconciliar-se per art de màgia. Justeta d’encant, Déjate llevar acaba portant l’espectador allà on vol: a una espiral d’absurditats en què un Servillo amb el pilot automàtic posat desperta en el públic el record del seu talent desbordant.
