‘Déjame salir’, una paràbola sobre el racisme
A la primera escena de Déjame salir, un home camina de nit per un carrer que no li és familiar quan, de sobte, és atacat per una altra persona. Fins aquí, la clàssica obertura de posada en situació per a un film de terror. Però potser val la pena destacar que l’agredit és un jove negre, i l’escenari que ell percep com a hostil, el prototípic suburbi de classe blanca i benestant. Més endavant, el protagonista del film, que ha vist com el cap de setmana en companyia de la família de la seva xicota (blanquíssima i progressista) derivava en malson delirant, pregunta al seu captor per què la seva comunitat odia els negres. Aquest li contesta que això no té res a veure amb el color de la seva pell, però el cert és que, en aquesta història, les víctimes són invariablement negres, i els opressors, gairebé sempre caucàsics.
El debut darrere la càmera del còmic Jordan Peele és, evidentment, una paràbola sobre el racisme. Però, sobretot –i aquí cito el crític David Ehrlich–, és una pel·lícula sobre com certs fets no poden ser desvinculats de la qüestió racial. Aquest matís fonamental s’articula mitjançant un gir de ciència-ficció, que aconsegueix que l’agressivitat de Déjame salir, destil·lada amb riallades àcides i tensió cuinada a foc lent, traspassi la superfície del missatge per arribar al seu substrat: a la complexa barreja d’emocions (fascinació, enveja, absència d’empatia, etc.) que perpetua l’esclavatge d’una raça a través del refinament de les formes que pren l’explotació.
