Critica de cinema
Cinema05/01/2018

‘Molly’s Game’, el debut d’Aaron Sorkin com a director

Gerard Casau
i Gerard Casau

Des de Mark Zuckerberg fins a Steve Jobs, Aaron Sorkin sent una irrefrenable fascinació pels personatges que han fet sentir la seva veu en el cim del sistema neoliberal. Molly’s game, el debut en la direcció del que segurament sigui l’únic guionista estrella al Hollywood actual, no n’és una excepció. En el film, Sorkin aborda la figura de Molly Bloom, anomenada “la princesa del pòquer” pels mitjans sensacionalistes, com si fos la parella de ball de Billy Beane, l’entrenador de beisbol que va inspirar Moneyball. Com Beane, Bloom és una esportista de carrera truncada, que revifa gràcies a la seva capacitat per detectar el funcionament d’una parcel·la molt concreta de l’engranatge capitalista. En el seu cas, les partides de cartes que mouen sumes astronòmiques, activitat que la va portar a ser considerada per l’FBI com a sospitosa d’associació amb la màfia russa.

Fent gala de l’oralitat desbordant i esmolada que s’espera del creador d’ El ala oeste de la Casa Blanca, Molly’s game alterna el procés judicial a què és sotmesa la protagonista amb la crònica del seu ascens com a sacerdotessa del joc per a milionaris i famosos (el guió posa en boca de la mateixa Bloom la comparació amb la deessa Circe, embriagant els homes des d’una distància inaccessible), i només accedeix a la intimitat del personatge a partir de la problemàtica relació que manté amb el seu pare, únic punt en què l’exuberant escriptura de Sorkin cedeix a certa barroeria dramàtica.

Cargando
No hay anuncios

Amb les faccions de Jessica Chastain, tota ella dignitat i determinació, Molly Bloom es converteix en una icona de la integritat contra pronòstic, imperfecta però il·luminada per Sorkin amb una llum clarament afavoridora i constant que, amb la possible excepció del Zuckerberg de La xarxa social, recorre tota la producció sorkiniana, ja parli del cofundador d’Apple, dels periodistes de The Newsroom o del president Josiah Bartlett a El ala oeste, i que respon al desig utòpic amb què l’autor vol retratar una realitat complexa i plena de contradiccions... però molt més ben escrita que la nostra.