La resurrecció de Lobezno certifica que el cinema de superherois viu en el passat

BarcelonaQuan X-Men es va estrenar l’any 2000, el cinema de superherois encara no existia. S’havien fet –i amb molt d’èxit– pel·lícules de Superman i de Batman –i d'altres menys rellevants–, però eren pel·lícules de Batman i de Superman, amb regles pròpies i un món estanc. El cinema superheroic com a gènere modern i hegemònic del Hollywood del segle XXI neix, en realitat, amb la pel·lícula de Bryan Singer sobre els X-Men, que va trobar l’equilibri just entre la identitat dels còmics que adaptava i els codis del blockbuster digital de l’era post-Matrix. L’impacte d'X-Men a l’estudi que la produïa, 20th Century Fox, es va traduir en prop d’una vintena de títols superheroics al llarg dels vint anys següents, la majoria emmarcats en la franquícia mutant. Però amb la venda de Fox a Disney el 2019 aquestes històries van ser reabsorbides per Marvel, digerides i transformades en elements essencials; és a dir, propietats intel·lectuals amb un alt valor de mercat.

La paradoxa de Deadpool y Lobezno (Deadpool & Wolverine en versió original) és ser la primera pel·lícula de Marvel Studios amb una propietat recuperada de Fox i, alhora, un homenatge a les històries, personatges i actors que van escriure aquell capítol de la història del Hollywood modern. Un homenatge que es fa més que explícit en la trama quan alguns personatges reapareguts d’aquelles pel·lícules reclamen "un final" per a les seves històries. Irònicament, per enterrar aquest univers, Deadpool y Lobezno ressuscita l’únic personatge de l’estudi que havia tingut un final a l’altura de la seva rellevància, el Lobezno de Hugh Jackman, que moria al final de la notable Logan (2017). Lobezno potser no necessitava aquest retorn, però la tercera entrega de Deadpool sí que necessita Lobezno: ell va ser al començament de tot –impagables les escenes del rodatge d’X-Men que apareixen als crèdits finals– i té sentit que també sigui al final. Tampoc se li pot discutir a Jackman la rellevància com a icona cinematogràfica: ha interpretat Lobezno vuit vegades al llarg de 25 anys, més que Sean Connery a James Bond.

Multiversos infinits

Per donar coherència al conjunt dislocat de títols de Fox i integrar-lo a l’univers Marvel, la pel·lícula recorre a l’excusa dels universos paral·lels, de la qual el cinema de superherois està abusant en els últims temps. I vet aquí el problema: Deadpool y Lobezno, que s’estrena aquest dijous, no deixa de repetir una fórmula que ja hem vist fa poc a The flash (2023), que posava punt final a l’Snyderverse de Warner, i fins i tot a Spiderman: Sense camí a casa (2022), homenatge a les encarnacions prèvies de la franquícia aràcnida: però el retorn de personatges del passat i dels actors que els van interpretar, més grans però encara amb ganes de gresca, és un recurs ja massa suat.

El fet diferencial és la qualitat meta de la saga Deadpool, una autoconsciència total que arriba al paroxisme en aquesta entrega. Des de la seva primera escena, amb un Deadpool excavant literalment la tomba de Lobezno, la pel·lícula és, en gran manera, un comentari sobre l’estat del cinema de superherois com a gènere, sobre la manera en què es fan les pel·lícules i sobre els actors que les interpreten. I no un comentari subtil sinó explícit i articulat en forma d’acudits més o menys reeixits disparats incessantment pel mercenari bocamoll i quasi immortal que interpreta Reynolds. Acudits per als quals de vegades cal tenir un coneixement profund dels còmics dels X-Men, de la intrahistòria de la franquícia cinematogràfica o dels rumors que han circulat durant anys sobre futures pel·lícules: un dels actors que reapareix ni tan sols va arribar a interpretar el personatge al cinema... Fins ara.

Deadpool y Lobezno sembla una pel·lícula pensada per al fan entregat del cinema de superherois, una pel·lícula més preocupada per dialogar amb aquesta hiperconsciència compartida pels aficionats al gènere que per explicar una història amb cara i ulls. Hi ha un moment en què Lobezno i Deadpool prenen una decisió que se’ns ha assegurat que seria fatal per als dos però que, finalment, no té cap conseqüència per a ells. "Amb Deadpool i Lobezno fent equip res pot sortir malament", ve a dir un dels secundaris. Malauradament, no té raó: tot i ser raonablement entretinguda i sovint divertida, Deadpool y Lobezno fa evidents els símptomes d’esgotament i la tendència a devorar-se a si mateix del cinema de superherois, un gènere que l’any 2000 feia somiar amb futures pel·lícules i ara sembla esclau del seu passat.