La primera entrega de Deadpool volia demostrar que els superherois de la Marvel també podien ser hiperviolents i políticament incorrectes. Però l’experiment no va sortir del tot bé: l’humor era poc enginyós i les escenes d’acció semblaven tretes dels pitjors bunyols de Guy Ritchie. Dos anys després ens n’arriba la seqüela, una pel·lícula que, ara sí, aprofita el potencial d’aquest antiheroi barroer, desfigurat i embogit.
Dirigit amb rauxa i força classe per David Leitch, un dels mags de les coreografies d’acció de la vella escola, i amb la presència del seu actor protagonista, Ryan Reynolds, al guió, Deadpool 2 és un artefacte metacinematogràfic que fa servir la seva qualificació per a més grans de 18 anys per parodiar el gènere dels superherois de manera salvatge. És un còctel de gènere ben sacsejat i una concatenació divertidíssima de MacGuffins absurds on destaquen els següents elements: el registre còmic i passat de voltes de Reynolds (atenció a la corrosiva escena postcrèdits); les referències hilarants a la cultura popular (el running gag de Yentl o la recreació de l’encreuament de cames d’Instint bàsic); l’slapstick gore de dibuixos animats (la seqüència dels paracaigudistes és una petita obra mestra) i els companys robaescenesde Deadpool, encapçalats aquí per Josh Brolin (Thanos a Els Venjadors: Infinity War) i Zazie Beetz (vista a la sèrie Atlanta).