“El MeToo no ha canviat el cinema, només ha alliberat les actrius de ser les joguines dels productors”

SitgesEl mestre del giallo italià Dario Argento ja va rebre el 1999 el premi Màquina del Temps de Sitges, així que el festival s'ha inventat un nou premi, el Golden Honorary Award, per rebre com es mereix el director, un gegant del cinema de terror que, després de deu anys sense dirigir i quan molts ja el donaven per retirat, s'ha tornat a posar darrere la càmera a Occhiali neri, el seu nou thriller sobre els crims d'un assassí en sèrie. “Ha sigut com si hagués passat un minut des de l'última vegada [Dràcula 3D, del 2012] –assegura ell–. He fet tantes coses durant aquests anys que han passat volant: he viatjat, he escrit un llibre de memòries... sempre estic ocupat”. Tampoc té plans de morir-se aviat: a la primavera té previst rodar una sèrie a França.

Una de les ocupacions d'Argento durant els últims anys ha sigut actuar a Vortex, la pel·lícula de Gaspar Noé sobre la decadència i agonia d'un matrimoni de gent gran. “La meva primera pel·lícula com a actor... I també l'última”, afirma amb un somriure l'autor de Suspiria. “El que em va interessar és l'aspecte tan realista que volia donar-li Gaspar Noé, que volgués rodar-la sense guió a partir d'improvisacions. Jo soc fill del neorealisme, així que em venia de gust”. Interpretar algú que conviu de manera tan íntima amb la mort no l'ha fet reflexionar especialment sobre el tema, diu. Tampoc haver matat prop d'un centenar de persones a les seves pel·lícules. “Jo retrato la mort de forma molt espectacular, no té res a veure amb Vortex”, apunta.

A Occhiali neri Argento segueix la història d'una prostituta que es queda cega després d'un accident de cotxe amb un assassí. És un guió seu que feia vint anys que dormia en un calaix, però Argento creu que és possible que en la pel·lícula hi ressoni, d'alguna manera, el malestar de l'actual panorama polític italià. “Ja passava en les meves primeres pel·lícules –diu–. En aquell moment hi havia molt terrorisme a Itàlia i el meu cinema capturava aquella atmosfera violenta de la societat. Els directors som una mena de profetes”. Tanmateix, no s'atreveix a pronosticar què passarà amb l'exhibició de cinema. “El cinema no està en crisi, però les sales de cinema sí. I el cinema s'hauria de veure sempre en una gran sala, però les plataformes s'han apropiat d'aquest espai”.

Un cineasta redescobert

Les pel·lícules d'Argento han perdut rellevància, però el seu cinema continua sent una font d'inspiració per als directors actuals de terror. El mateix Edgar Wright, un altre premiat d'aquesta edició de Sitges, compartia l'emoció que va sentir en veure una imatge d'Argento sortint d'un cinema que projectava Última nit al SoHo, un film molt influït pel mestre del giallo. “Els joves han descobert les meves pel·lícules, que ara són de culte –reconeix el cineasta–. Fa poc em van fer una retrospectiva d'un mes a Nova York i hi havia cues enormes per veure les pel·lícules”.

Tanmateix, no dona gaire importància als elogis i reconeixements. “Jo faig pel·lícules, la resta tant me fa”, afirma amb una sequedat fordiana que ressorgeix quan apareix el tema del moviment Me Too, que el va tocar de prop a través la seva filla Asia, una de les primeres portaveus del moviment –i víctima de Harvey Weinstein–, però ella se'n va acabar distanciant després que un actor l'acusés d'haver tingut relacions sexuals amb ell quan era menor d'edat. “El Me Too no ha canviat res del cinema, només ha alliberat les dones de ser les joguines eròtiques dels productors. Pel que fa a la resta, continua sent igual que abans”.