Daniel Craig oblida James Bond explorant els límits del desig homosexual

Enviat especial a VenèciaContinuant amb la imparable desfilada d’estrelles de Hollywood que aquests dies omplen la catifa vermella de la Mostra de Venècia, aquest dimarts ha sigut Daniel Craig, l’últim James Bond, qui ha apujat la temperatura del certamen italià. I ho ha fet de la mà de Queer, amb la qual el cineasta italià Luca Guadagnino ha complert el somni de portar al cinema la novel·la homònima de William S. Burroughs (1914-1997). “Aquest desig em ballava pel cap des de feia 33 anys. Vaig llegir el llibre quan en tenia 18 i en vaig comprar els drets fa només dos. Finalment, hem acabat fent la pel·lícula en sis mesos”, diu Guadagnino. Aquest ball de xifres il·lustra la forta afinitat entre els imaginaris del cineasta i de Burroughs.

De fet, amb Queer, Guadagnino continua la reflexió sobre el desig homosexual que va iniciar amb Call me by your name. Si en la pel·lícula del 2017 el director de Palerm va aprofitar la novel·la d’André Aciman per traçar un icònic retrat del despertar d’una sensibilitat gai, Queer tira del mateix fil temàtic, però des d’una perspectiva crepuscular. Mentre Call me by your name estudiava un ardor pur, carregat d’innocència, Queer observa l’esquinçament provocat per una vellesa no idealitzada, amarada de decrepitud.

Això sí, la decadència que posa en escena Guadagnino apareix filtrada per la resplendor de l’artifici cinematogràfic. Una inclinació a l’esteticisme que esclata en la recreació, en els estudis italians de Cinecittà, del barri mexicà on transcorre gran part de l’acció –un escenari que traspua l’aroma intensament pictòrica de la Brest que Rainer W. Fassbinder va imaginar a Querelle–. Però aquesta aposta pel cartró pedra és només la punta de l’iceberg plàstic del film. De fet, aquest cronista encara no s’ha recuperat del xoc estètic provocat per una escena a càmera lenta, compassada al ritme de la cançó Come as you are de Nirvana, en què el personatge de William Lee (l’alter ego de Burroughs a qui dona vida Craig) camina pel fals Mèxic de Guadagnino com si fos un transsumpte del Tony Leung d'In the mood for love de Wong Kar-wai.

Onirisme i lascívia

Fidel a l’esperit de la novel·la de Burroughs, Guadagnino construeix la seva pel·lícula a partir d’una col·lecció de situacions que orbiten entorn del desig, l’alcoholisme, la sexualitat i l’addicció a les drogues. El resultat és un collage de postals extremes que conforma el retrat d’una comunitat que es mou per un sinistre edèn contracultural. Tractant-se de l’imaginari de Burroughs, la sordidesa apareix com un ingredient més de la representació; tanmateix, Guadagnino, que fa seva la novel·la, eleva al màxim els índexs de sensualitat i tendresa. El personatge de Lee es presenta com una figura patètica i romàntica, gens perillosa, que passa els dies, i sobretot les nits, embriagat pel mescal en bars de mala mort. Un camí a la deriva que s’orienta amb l’aparició del jove i atractiu Eugene Allerton (Drew Starkey), amb qui Lee formarà una estranya parella. En la primera cita, el duo va al cinema a contemplar com l’Orfeu de Jean Cocteau travessa un mirall líquid. Més endavant, l’onirisme esdevé lascívia quan, ja al llit, la parella comparteix un memorable petó lubricat per la dolçor dels fluids sexuals.

Més enllà de l'atreviment narratiu –som davant d’una pel·lícula que sap donar voltes sobre si mateixa–, Queer enfila el seu destí quan el protagonista, en un rampell líric, pronuncia un lema estrany: “No soc queer, soc incorpori”. I és justament sobre el suggeridor diàleg sobre el que és corpori i el que és eteri, el que és material i el que és espiritual, on el film de Guadagnino teixeix la seva estimulant recta final, marcada pel viatge de Lee i Allerton a Sud-amèrica. Per moments, en el seu periple selvàtic, Queer sembla recollir els ecos d’Apocalypse now, però en lloc de retratar l’horror conradià, Guadagnino se les empesca per confeccionar un poema lisèrgic que s’aferra a la fisicitat del relat i que s’acaba elevant a una dimensió còsmica.

Un Craig entregat al plaer

Per acabar, seria absurd il·lustrar les virtuts de Queer sense reconèixer la notable tasca actoral de Daniel Craig, que es desfà del seu perfil més atlètic i distingit per abraçar amb ferocitat una criatura desesperada, consumida pels excessos i les xacres de la vellesa. “Aquest és el tipus de pel·lícula que vull veure i vull fer –ha destacat l’ex-Bond a la roda de premsa del film–. Si miro enrere, no considero aquest treball com un repte, sinó més aviat com un plaer”. I és justament el testimoni d’una salvatge cerca del plaer el que acaba convertint Queer en una obra veritablement indòmita.