Marcel Barrena i Dani de la Orden: “Potser el cinema en català no tenia públic perquè ens miràvem massa el melic”

BarcelonaEl cinema en català viu un any de resultats excepcionals a la taquilla gràcies a dos films que estan superant les previsions més optimistes: la comèdia Casa en flames i el drama històric El 47. L’ARA n'ha reunit els directors –Dani de la Orden (Barcelona, 1989) i Marcel Barrena (Barcelona, 1981)– per reflexionar sobre l’èxit de les seves pel·lícules. Una conversa distesa entre dos amics que comparteixen referents, sentit de l’humor i l’amor pel cinema amb vocació d'arribar al gran públic.

L’enhorabona: Casa en flames ja és la pel·lícula en català més taquillera de la història i El 47la segona millor estrena en català d’aquest mateix període.

— Dani de la Orden: Remarquem això: la segona.

— Marcel Barrena: Però jo he sigut número 1 de taquilla i ell no. Que quedi clar.

— D.O.: El teu número 1 és esporàdic; el meu s’està institucionalitzant.

— M.B.: Però tu has doblat la pel·lícula i nosaltres no.

— D.O.: Tant és. La meva no l’ha vist ningú doblada; per tant, no compta. Jo estava molt en contra del doblatge de Casa en flames, de fet, i em van ploure moltes crítiques per dir-ho.

— M.B.: Nosaltres hem aconseguit que no es dobli la pel·lícula quan es passi per Televisió Espanyola; s’emetrà amb subtítols.

— D.O.: I com ho vau aconseguir? Us vau plantar?

— M.B.: A Televisió Espanyola van ser ells mateixos que van dir que no tenia ni cap ni peus doblar allò. Vaig pensar, collons, molt bé: un dinar. Però amb TV3 no va ser així i sí que ens vam plantar una mica. És que veure parlant en català un guàrdia civil o uns extremenys que van a classes de català... El català es defensa millor fent una pel·lícula bilingüe sobre aprendre el català.

De fet, una de les coses que tenen en comú totes dues pel·lícules és que, tot i ser majoritàriament en català, hi ha presència del castellà. Com d’important era això per a vosaltres?

— M.B.: És que és la vida. Jo visc a Barcelona, i abans vivia a l’Hospitalet de Llobregat; és el meu dia a dia. La meva cultura és bilingüe: uns avis eren de Còrdova i els altres catalans. Negar això no té sentit.

— D.O.: Jo ho he fet fins i tot en pel·lícules com Barcelona nit d’estiu o Barcelona nit d’hivern, que eren comèdies romàntiques, perquè s’ambientaven a Barcelona. Per a mi era important que es veiés la Barcelona bilingüe, que no sé si és la real però és la meva, la que jo visc cada dia. Hi ha gent a qui el fet que la pel·lícula no sigui íntegrament en català li genera rebuig. Bé, estan en el seu dret de dir que si és en català hauria de ser en català al 100%.

— M.B.: Aquesta gent que es molesta pels idiomes són gent que, d’entrada, no m’interessa. Tant els que es molesten perquè algú parli castellà o perquè algú parli català. En el discurs de menyspreu cap al català o el castellà a mi no m’hi trobaran.

L’estrena de Casa en flames va ser bona, però no tan bona com la d’El 47. Dani, en quin moment et vas adonar que la pel·lícula no només funcionava bé, sinó que era un fenomen?

— D.O.: Al llarg de l’estiu i gràcies a la premsa, que ens ha acompanyat molt, i cada vegada que la pel·lícula feia qualsevol èxit ho celebrava molt.

I tu, Marcel? T’esperaves una estrena tan bona?

— M.B.: Jo patia molt pels números del primer cap de setmana, que determina el futur de la pel·lícula. La nostra missió era sortir forts perquè sabíem que si ens manteníem bé podríem generar un bon boca-orella, com ha estat. Després van arribar els prescriptors de la pel·lícula, com el president del govern d’Espanya, que va fer un tuit recomanant-la.

— D.O.: Avui he fotut bronca als companys de màrqueting perquè no hem aconseguit un tuit del president.

— M.B.: Però és que tu has fet una pel·lícula de pijos, home.

— D.O.: Clar, sent socialista quedaria malament. I potser demà fa un tuit l’Abascal dient que li ha agradat la meva.

— M.B.: A mi em van fer molts d’aquests tuits amb Mediterráneo, i no t’ho recomano, perquè de sobte veuràs com cau la teva mitjana de Filmaffinity, que, per cert, és un 0,1 més alta que la meva, i no entenc per què.

— D.O.: Una cosa bonica de l’èxit de les dues pel·lícules és que totes dues tenen un target de públic relativament adult i s’allunyen una mica dels ganxos del cine molt comercial sense ser una llauna de pel·lícules.

— M.B.: El cinema que ens agrada al Dani i a mi, el que ens ha fet cinèfils, és el de Spielberg i Zemeckis. No podem fer les pel·lícules que fan ells, perquè amb dos milions d'euros és impossible, però la vocació d’arribar a la gent i de fer coses ben fetes i populars està en les dues pel·lícules. Podem encertar més o menys, però fem un cinema per a la gent. I l’èxit de Casa en flames va molt bé per recordar a la gent que, si tenim el finançament, podem fer grans coses. L’èxit de l’un és l’èxit de tots.

— D.O.: Sí, més enllà de la conya que ens portem, que és un beef divertidíssim que penso portar fins a l’extrem, que li vagi bé a l’un és que li vagi bé a l’altre.

— M.B.: Després vindran els haters de sempre que diran que ningú va a veure el cinema en català, que no cal posar més línies de finançament si després no hi va ningú. Però potser el cinema en català no tenia públic perquè ens miràvem massa el melic i fèiem un cinema que, més enllà de la llengua, no era comercial. I és difícil defensar algunes coses si després no tenen repercussió.

En el cinema comercial que us agrada les seqüeles són habituals. N'hi haurà de Casa en flames o d'El 47?

— D.O.: Jo veig una possible fusió, amb els personatges de Casa en flames havent d’anar a viure a Torre Baró.

El 47 en flames!

— M.B.: El que hauríem de fer és jo dirigir la seqüela de Casa en flames i el Dani la d’El 47. I jo també posaria música de Manel, perquè el Dani sempre m'agafa totes les idees que he tingut.

— D.O.: Però si tu no has posat mai Manel!

— M.B.: La primera cosa que vaig fer va ser un telefilm que vaig muntar tot sencer amb cançons del primer disc de Manel, però la productora em va dir que no hi podia sonar res en català. Així que em vaig quedar amb les ganes de posar-hi una cançó de Manel. I ara ells ho han deixat i m’han destrossat la vida.

— D.O.: Un dels meus somnis seria fer un documental sobre Manel parlant de què vol dir aquesta cançó o l’altra, perquè no tenen gaires entrevistes.

Dani, l’altre dia feies broma a X sobre com d'ensucrat era el final de Casa en flames. ¿Perdre la por a les emocions és una de les claus per arribar al públic?

— D.O.: No necessàriament. El problema és que jo no ho sé fer d’altra manera. Si ho faig així és més per la meva falta d’habilitats. Aftersun et toca la tecla i se’t queda a dins, tot i que és molt continguda i neutra; no hi ha cap mena de pornografia emocional. Jo sempre tinc por de quedar-me en terreny de ningú i per això apunto una mica massa amunt. Tant de bo ho sabés fer d’una altra manera.

— M.B.: Qui té al·lèrgia a les emocions és la crítica. Nosaltres no, perquè venim d’un cinema més emotiu. I el públic tampoc. L’emoció és la base per connectar amb la gent. El problema és que algú en la crítica va decidir que les coses emotives són dolentes o lacrimògenes. A mi em sembla un triomf que una pel·lícula m’emocioni. I de vegades veus unes pel·lícules amb crítiques de cinc estrelles que...

— D.O.: Tu llegeixes les teves crítiques?

— M.B.: Sí, i no només les llegeixo, sinó que no les oblido. Les bones sí que les oblido, però em quedo amb la matrícula de les dolentes; les tinc gravades a foc. Amb El 47 no en tinc cap, de dolenta. Tu n’has tingut alguna de dolenta, de Casa en flames?

— D.O.: Sí, en tinc alguna. Jo tinc una relació una mica didàctica amb la crítica negativa. En comptes d’enfadar-me penso: “Bé, potser té raó”. Sí que em molesten les que parlen sense saber. “És així perquè després anirà a Netflix”. I també em molesten les crítiques sense literatura. Una crítica ha de ser un text bonic i agradable de llegir. Si et carregues una pel·lícula, fes-ho amb estil. Hi ha una crítica a Núvol que em destrossa i diu que faig menjar preescalfat però que conec bé la fórmula i sempre me’n surto. És una crítica molt dura, però té personalitat i està ben escrita.

Per cert, quan La guerra de les galàxies va superar Tauró com a pel·lícula més taquillera de la història, Spielberg va encarregar una felicitació, i la tradició s’ha repetit amb cada relleu al número 1. Això ho hauríem d’instaurar en el cinema en català, no?

— D.O.: Sí, estaria bé, a mi m’agradaria. Cal recordar que tot això dels rècords no és pas el nostre objectiu, que nosaltres no volíem superar ni Alcarràs ni Pa negre; són només titulars que serveixen per transmetre l’èxit de la pel·lícula. Per a mi, l’ideal seria que Casa en flames superés Pa negre i que, tot i que em trenqui l’ànima, després El 47 prengui el relleu de Casa en flames.

— M.B.: Serà molt complicat, perquè d’aquí al desembre s’estrenen moltes pel·lícules que seran competència. A més del nou Almodóvar han d’arribar Soy Nevenka, La virgen roja, Polvo serán, Marco, Los Tortuga…

— D.O.: Jo seria partidari que només s’estrenin les meves pel·lícules, i potser alguna del Marcel cada any de traspàs.

Ja falta menys per als Goya i els Gaudí. Quina importància li doneu a tot això dels rècords i els premis?

— M.B.: Home, fa il·lusió. Les pel·lícules són les mateixes amb rècords que sense. Però fer una pel·lícula és molt dolorós. Molt, eh? I la sensació que tens quan de sobte la veu molta gent és molt especial. Fem les pel·lícules per als premis? No. Però quan som allà els volem, esclar que sí.

— D.O.: A mi en realitat no m’han nominat tant i no conec la sensació. Amb la pel·lícula de Leo Harlem ja et dic jo que no em van nominar.

— M.B.: Cada pel·lícula té el seu moment i el seu camí. Amb aquella pel·lícula vas fer una pasta que no la fas sumant totes les pel·lícules nominades als Gaudí aquell any.

— D.O.: Jo és que tinc tendència a restar-li importància a tot. Si venen les nominacions als Goya o als Gaudí, el que em motiva és fer-li la vida impossible al Marcel amb conyes. Si després va bé, me n'alegro, però tampoc gaire. Que va malament? Tampoc m’importa tant; ja anirà millor la següent. El que sí que m’agradaria és que la gala dels Gaudí fos un bon xou i que servís per promocionar les pel·lícules. Al cinema de vegades som molt endogàmics; ens agrada massa parlar de nosaltres.

— M.B.: El que segur que agradaria al públic és que una càmera enfoqués la cara del Dani i anar veient com li canvia a mesura que van entregant premis i el seu comptador es manté a zero.

Quins projectes teniu entre mans?

— M.B.: Encara està molt verd, però estic escrivint un altre projecte amb Alberto Marini, el coguionista d'El 47.

— D.O.: Que també estrenaràs tres mesos després que jo, no?

— M.B.: Segur. A partir d’ara serà sempre així.

— D.O.: Jo estic amb l’adaptació del llibre El director de David Jiménez, sobre la seva experiència com a director del diari El Mundo.