"És impossible que un únic actor encarni la bogeria de Dalí”

VenèciaQuan la 80a Mostra de Venècia es dirigeix amb pas ferm cap a la cloenda, que es veurà rubricada dissabte amb l’entrega del Lleó d’Or, ja podem dir que el principal mèrit de la seva programació ha sigut reivindicar l’impuls humorístic com un element capital de l’expressió cinematogràfica. En contra de l’habitual preeminència dels drames de caràcter social –dels que s’han vist, cap mereix ser destacat–, les millors pel·lícules del festival han sigut les comèdies de Wes Anderson (The wonderful story of Henry Sugar) i Yorgos Lanthimos (Poor things), títols hilarants als quals ara cal sumar la fascinant Daaaaaali!, del francès Quentin Dupieux, i la magnífica Hitman, del nord-americà Richard Linklater.

Dupieux, també conegut per l’àlies de Mr. Oizo en la seva faceta de músic electrònic, ha esdevingut un practicant consistent i prolífic del surrealisme fílmic. Una trajectòria amb títols com Mandíbules o Fumar provoca tos que ara arriba al seu cim amb Daaaaaalí!, una llunàtica i laberíntica exploració de l’exuberant imaginari i l’excèntrica personalitat de Salvador Dalí. “Les meves pel·lícules sempre sorgeixen del subconscient”, ha assenyalat Dupieux davant la premsa acreditada a Venècia: “Per tant, l'única manera de submergir-me en el món de Dalí era intentar apropar-me al seu inconscient, als racons ocults de la seva personalitat”. Així, per furgar en l’univers dalinià, Dupieux pren la genial decisió que siguin sis actors, d’edats i complexions diferents, els que interpretin les diferents cares de Dalí. “La idea inicial era que fos un únic actor el que donés vida al pintor, però aviat em vaig adonar que el resultat seria massa clàssic, massa avorrit. És impossible que un únic actor encarni la bogeria de Dalí”, assegura Dupieux.

El més interessant de Daaaaaali! és que les transicions entre els diferents avatars de l’artista no responen a cap lògica argumental. Com passava a Aquest obscur objecte del desig, la pel·lícula de Luís Buñuel en què Carole Bouquet i Ángela Molina donaven vida al mateix personatge, Dupieux utilitza els seus Dalís per generar desconcert en l’espectador i en la mateixa pel·lícula, que es veu abocada al bucle narratiu i a la paradoxa temporal. “He volgut crear un film calidoscòpic”, apunta Dupieux, que utilitza com a premissa la reticència del pintor a oferir-li una entrevista a una jove periodista (Anaïs Demoustier) si aquesta no el filma mentre parla. “La primera inspiració per al film va ser la relació de Dalí amb els mitjans de comunicació en la dècada de 1980”, assegura Dupieux, que també destaca el seu interès per l’univers estètic de l’artista figuerenc: “Per apropar-nos al seu univers, vam anar al seu Teatre-Museu, i vam construir la casa de la pel·lícula prenent com a referència la casa de Dalí a Cadaqués”.

Linklater i Hamaguchi marquen territori

Més enllà del deliri dalinià, la Mostra va assolir el seu zenit humorístic de la mà de Hitman, de Richard Linklater. En aquesta comèdia policíaca, el director de Boyhood explica la història real de Gary Johnson, un professor de filosofia que en les seves hores lliures va exercir el paper de sicari perquè la policia de Nova Orleans identifiqués gent interessada a contractar un assassí a sou. Aquesta impensable peripècia va ser recollida a la revista Texas Monthly pel periodista Skip Hollandsworth –autor de l’article que va portar Linklater a fer Bernie– i és utilitzada pel cineasta per celebrar la vida com un joc d’aparences. A més, transitant entre les classes de filosofia de Johnson, les seves missions d'incògnit i les sales d’un tribunal, Hitman, sense abandonar mai la lleugeresa còmica, proposa un conjunt d’inquietants interrogants: com explicar la fascinació del setè art per la figura de l’assassí? Fins a quin punt arriba la familiaritat del poble nord-americà amb l’assassinat a sang freda? O com s’ha de jutjar un complot homicida quan el crim no s’arriba a cometre?

Per últim, el japonès Ryūsuke Hamaguchi, el director de l’oscaritzada Drive my car, es va incorporar a la competició pel Lleó d’Or amb Evil does not exist, un irònic títol per a una pel·lícula que arrenca com una balsàmica immersió en els ritmes de la natura i que deriva en un maniqueu retrat, a la manera de Ken Loach, de la lluita entre els habitants d’una petita comunitat del Japó rural i les forces capitalistes que venen de la gran ciutat amb la intenció de construir un glamping, és a dir, un càmping de luxe.