L’opera prima de l’actor francès Xavier Legrand arrenca amb una prolongada i esplèndida seqüència d’una vista judicial en què un pare i una mare s’enfronten pel dret del progenitor a visitar el seu fill menor d’edat. Les versions contradictòries posen de manifest la gravetat de la ruptura familiar i, alhora, la difícil feina dels magistrats que s’ocupen d’aquestes causes. La posada en escena, distanciada i serena, aconsegueix demostrar els límits del cinema a l’hora de destapar una veritat esquiva.
Per desgràcia, la continuació del film –que s’endinsa en el drama familiar per virar finalment cap al thriller– resulta menys rellevant. La mirada de Legrand continua posicionada a la banda de les autoritats, però la dimensió reflexiva de l’inici del film es veu substituïda per una vocació pedagògica. A través d’una previsible caiguda als inferns, la pel·lícula articula un discurs mimètic al de les campanyes públiques contra la violència de gènere. Es tracta d’advertir sobre els perills d’infravalorar els signes, de vegades subtils, aquí força evidents, de la violència domèstica. I no és que el cinema no pugui assumir aquesta funció alliçonadora; tanmateix, aquí, com passava per exemple a Te doy mis ojos d’Icíar Bollaín, un cert maniqueisme dramàtic acaba limitant la força meditativa i la complexitat discursiva del treball de Legrand.