El sexe quirúrgic de Cronenberg desconcerta i fascina a Canes

Enviat especial a CanesAmb els anys, la majoria d'artistes van perdent la capacitat per sorprendre i la seva obra va moderant les seves arestes més incòmodes. Per sort encara queden creadors com David Cronenberg, que als 79 anys s'ha presentat a Canes amb la seva obra més audaç i radical, Crimes of the future. És el retorn del canadenc al body horror dels temps de Videodrome (1983) i a la provocació conceptual de Crash (1996) o The naked lunch (1991). Això sí, no s'han produït les desercions en massa que anticipava el mateix Cronenberg en unes declaracions de fa uns dies, que, vista la pel·lícula, s'han d'entendre més com a esquer promocional que com a mesura real de la capacitat del film per violentar l'espectador.

Crimes of the future recupera el títol d'un migmetratge que Cronenberg va dirigir el 1970 però amb una història completament nova ambientada en un futur en què el dolor ha sigut erradicat i l'última tendència en art modern és desenvolupar òrgans nous dins del cos. Això és el que fa el personatge de Viggo Mortensen, un artista performer que, amb l'ajut de la seva dona i col·laboradora (Léa Seydoux), s'extirpa aquests òrgans en un espectacle en què una màquina futurista li fa una incisió al ventre i extreu el cos estrany mentre l'home es recargola de plaer. “La cirurgia és el nou sexe”, resumeix una funcionària del registre nacional d'òrgans (Kristen Stewart) que es mor de ganes de passar, ella també, per aquest pertorbador quiròfan.

No és nou l'interès de Cronenberg pel cos humà com a camp de batalla mental i territori de pràctiques extremes. Però a Crimes of the future el tema està passat pel filtre cerebral i exigent amb l'espectador que el director practica des de Cosmopolis(2012). És, per tant, una pel·lícula menys preocupada per la tensió narrativa o el crescendo dramàtic (gairebé inexistent) que per construir seqüències que explorin el món de la pel·lícula, les diverses faccions que s'hi enfronten i uns diàlegs més aviat àrids però plens de claus per donar-hi voltes i més voltes.

El millor són, al final, les imatges que queden incrustades en l'imaginari dels espectadors: l'operació performance, l'exploració bucal –rematada en petó– de Stewart a Mortensen i les al·lucinants màquines que ajuden Mortensen a dormir i menjar, tan cronenbergianes que semblen extretes d'ExistenZ (1999). ¿Un Cronenberg menor i, de vegades, hermètic i desconcertant? Segur. Però també d'una audàcia que s'ha vist molt poc en la secció oficial de Canes.

"Posseeixo el cos del Viggo"

La presentació de Crimes of the future ha evidenciat la sintonia i complicitat que existeix entre Cronenberg i Mortensen. "A més de tenir una relació professional, som bons amics i m'agrada el seu sentit de l'humor –ha explicat l'actor sobre el director–. Quan em vaig reunir amb ell per veure si fèiem Una història de violència no sabia com dir-li que el guió necessitava una reescriptura, i de sobte ell va dir: «Per cert, el guió és dolent, una porqueria»". "Jo vaig sortir de la reunió convençut que el Viggo rebutjaria la pel·lícula, però es veu que li agraden les meves bromes", ha afegit Cronenberg divertit, que després de treballar en quatre ocasions amb l'actor se'l sent molt pròxim. "Ara posseeixo el cos del Viggo i puc ordenar-li que faci qualsevol cosa", ha dit sense deixar la broma. Una de les idees que planteja Cronenberg a Crimes of the future és que l'evolució de l'ésser humà passa per adquirir la capacitat d'alimentar-se dels plàstics. "La proposta satírica del film és que, en lloc de netejar el planeta i frenar la producció de plàstics, ens en nodrim –ha explicat el director a la roda de premsa–. El curiós és que vaig escriure el guió fa vint anys, quan ningú parlava dels microplàstics i els seus perills".

Crimes of the future s'ha presentat a Canes pocs dies després del nou Top Gun, i Cronenberg ha recordat que als 80 va rebutjar una oferta per dirigir la pel·lícula que va llançar Tom Cruise a la fama. "M'agraden les màquines en general, els cotxes i els avions –ha explicat–. Veuria encantat una pel·lícula sobre avions, però per dirigir una pel·lícula calen dos anys i no m'interessava passar dos anys treballant amb avions". Tot i ser "més vell que el Festival de Canes", Cronenberg continua mirant cap al futur ("Espero que em quedin alguns crims per cometre") i diu que es va prohibir "pensar en la mort i l'envelliment" des que va complir 65 anys: "Però el pas del temps i la mort són presents en totes les meves pel·lícules i, de fet, en les de qualsevol. En el moment que fas una foto, comença a envellir. Com es diu a la pel·lícula, i per a mi és la idea clau, el cos és la realitat. No hi ha res més que física i biologia".

Els Dardenne contra el racisme

La Palma d'Or que li falta a Cronenberg sí que la tenen –i per partida doble– els germans Jean-Luc i Pierre Dardenne, que la van guanyar amb Rosetta (1999) i El nen (2005). Aquest dimarts han presentat a la competició Tori et Lokita, que pren el seu nom de dos migrants d'origen africà, una noia jove i un preadolescent que es fan passar per germans reals davant les autoritats belgues perquè els permetin viure junts en un refugi. L'amenaça de ser descoberts i la pressió dels mafiosos que els van ajudar a marxar de l'Àfrica els empenyen a treballar per a un pizzer narcotraficant i a jugar-se l'extradició venent drogues de porta en porta.

Tori et Lokita sembla la resposta dels Dardenne a l'auge del racisme a Europa. Davant dels relats xenòfobs que identifiquen immigració amb criminalitat, la pel·lícula mostra l'extrema precarietat i el desemparament de dues persones que no tenen ningú més i que han format una trinxera de tendresa i solidaritat contra una societat hostil que no compta amb ells. La pel·lícula cau en un cert maniqueisme en el retrat dels dos migrants i els personatges que els envolten, ànimes pures els uns i bèsties cruels els altres, però es redimeix quan la situació amb els narcotraficants es complica i tot plegat adquireix un aire de thriller tens i desesperat que els Dardenne condueixen amb pols ferm, fidels al realisme compromès del seu cinema.