Will Smith torna amb llicència per estomacar… i per tirotejar

Que no us enganyin les aparences. Bad boys: ride or die no és tant la quarta entrega de la franquícia Dos policies rebels com un vehicle per calibrar si Will Smith manté el seu imant a la taquilla, dos anys després d’estomacar Chris Rock en directe a la gala dels Oscars quan aquest va fer una broma sobre la seva dona, Jada Pinkett Smith. És significatiu que aquesta rehabilitació es faci a través d’un film que exposa la necessitat d’aplicar correctius de violència extrema per protegir tot el que és important en aquesta vida, i que en una escena de clímax exigeix a Smith que deixi sortir la seva versió més brutal.

Si he gastat la meitat de l’espai d’aquesta crítica al joc de miralls entre la ficció i el safareig real és perquè el que succeeix a la pantalla no té gaire interès: la pel·lícula continua fiant-ho tot a la química, ja un xic desgastada, entre Will Smith i Martin Lawrence, i confirma l’assimilació del model de The fast and the furious i el seu elogi d’una noció de la família xutada d’esteroides, que es tradueix en una saturació de personatges i en una reunió final al voltant d’una barbacoa. Darrere la càmera, Adil El Arbi i Bilall Fallah, també responsables de l’anterior Bad boys for life, identifiquen la quietud amb la mort, i dissenyen planificacions impossibles, més postproduïdes que filmades, i que només a vegades (el tiroteig dins un helicòpter militar) resulten enginyoses.