Quan els dimonis són més inofensius que els empresaris corruptes

El director Henry Selick (Malson abans de Nadal) s’ha aliat amb el polifacètic cineasta Jordan Peele (Deixa'm sortir) per emprendre una expansió temàtica i estètica del goticisme pop que ell mateix havia contribuït a definir amb Tim Burton i altres autors. El seu nou film no tracta d’un heroi romàntic de pell pal·lidíssima que viu en un passat mític, sinó que està protagonitzat per una endurida òrfena afroamericana que retorna a una ciutat fantasma dels Estats Units desindustrialitzats. Allà descobrirà el seu lligam amb dos dimonis desobedients.

Wendell & Wild transmet una certa descompensació narrativa: congrega molts personatges sotmesos a conflictes esquemàtics, i la concentració temporal dels fets justifica que ni els uns ni els altres evolucionin gaire. El missatge està més clar. Entre música funk i provocacions als afectats per la calvície, Selick i Peele ofereixen agitaciópop per a la majoria. Visibilitzen els greuges afroamericans o les sexualitats queer i fan l’ullet als treballadors nostàlgics, mentre assenyalen l’empresariat corrupte que parasita els serveis socials i penitenciaris. El resultat és com una llaminadura de Halloween saturada de colorants: és vistosa, però el seu valor nutricional genera dubtes. Plantejar una superació del dol a través de la desobediència civil contra les mòmies del capitalisme clientelar és interessant, però l’execució de la idea sembla menys energètica del que es pretenia.