Najwa Nimri glamuritza la mare terrible de la República espanyola

L'assassinat de la jove política Hildegart Rodríguez Carballeira a mans de la seva mare, Aurora Rodríguez, l'any 1933 desperta un interès per sobre de tants altres casos de la crònica negra espanyola tant per l'horror que genera que una dona mati la seva filla de 18 anys, com per la singularitat de la víctima, una noia prodigi que la seva progenitora va concebre per ser el prototip de dona del futur. A La virgen roja, Paula Ortiz recupera una història que Fernando Fernán Gómez ja va portar al cinema a la impactant Mi hija Hildegart (1977), per presentar-la en un to molt diferent a unes noves generacions sensibles als debats polítics (el feminisme pioner, el perill de les radicalitats, la traïció als principis ideològics) que es remouen de fons. L'aposta clau de la directora és la tria de Najwa Nimri com a mare terrible. La virgen roja converteix així l'Aurora en una malvada carismàtica pròpia d'un conte de fades terrorífic en què la Hildegart encarna, per oposició, un ideal de feminitat hegemònica. Perquè, sobretot en la segona part, el film recorda tantes sèries televisives d'època adreçades al públic femení que reivindiquen el paper de les dones en algun context històric, però mitjançant heroïnes que mai desafien en la seva representació el cànon estètic o l'amor romàntic. És la contradicció d'una proposta que no tem perfilar la monstruositat femenina des d'una certa fascinació, però que alhora embelleix innecessàriament la lluita feminista i la d'esquerres.