Crítica de cinema

Vindrà la mort i durà tatuatges: Hollywood s’atreveix a fer el 'remake' d’un film maleït

Bill Skarsgård protagonitza la versió 2024 de la pel·lícula 'El cuervo'

'El cuervo'

  • Direcció: Rupert Sanders. Guió: Zach Baylin i William Schneider
  • 111 minuts. Estats Units, Regne Unit i França (2024)
  • Amb Bill Skarsgård, FKA Twigs i Danny Huston

La literatura gòtica ens ha ensenyat que no es pot competir amb el record dels espectres. Per això, El cuervo juga amb desavantatge respecte a la primera adaptació del còmic de James O’Barr, estrenada fa tres dècades i marcada per la mort durant el rodatge del seu protagonista, Brandon Lee. Aquest fet luctuós dotà d’una aura tràgica un film discret, però que el director Alex Proyas va saber convertir en una síntesi de l’estètica sinistra dels anys noranta i, sobretot, en un text formatiu que introduí tota una generació en les aigües tèrboles de l’amor i la venjança d’ultratomba. És evident que la versió d’El cuervo que estrena Rupert Sanders no assolirà el mateix culte, però la mitomania no hauria d’impedir-nos apreciar les modestes gràcies de la pel·lícula, que dissenya el retorn d’entre els morts d’Eric Draven per liquidar els malfactors que van assassinar-lo a ell i a la seva estimada com si fos una declinació emo de l’estilització retributiva instaurada per John Wick. Una manera, segurament inconscient, de tancar un cercle, ja que el director de la saga protagonitzada per Keanu Reeves, Chad Stahelski, va treballar com a doble d’acció a l’anterior El cuervo, reemplaçant Lee a les seqüències que aquest no va arribar a rodar.

Cargando
No hay anuncios

Abans d’escenificar els inevitables banys de sang, alguns d’ells tan espectaculars com el que té lloc en un teatre d’òpera on el protagonista arriba armat amb una catana, Sanders s’esplaia filmant el romanç naixent entre la seva parella d’estrelles heterodoxes i magnètiques, un Bill Skarsgård tatuat de cap a peus i la cantant britànica FKA Twigs. El canvi de marxa més significatiu d’aquesta El cuervo és, però, un altre: si el 1994 Brandon Lee trigava quinze minuts a aparèixer amb la caracterització icònica del personatge, ara ens hem d’esperar a l’últim acte per veure Skarsgård convenientment maquillat, potser perquè avui Hollywood necessita convertir-ho tot en una “història d’orígens” que col·loqui la primera pedra d’una (improbable) franquícia.