El 'western' amb què Viggo Mortensen celebra les dones

El segon llargmetratge com a director de Viggo Mortensen arrenca (després d'una misteriosa escena amb una figura cavalleresca enmig del bosc) amb la protagonista, la Vivienne (Vicky Krieps), al llit de mort, acompanyada pel seu home, l'Olsen (Viggo Mortensen). Les esposes mortes són un lloc comú al western i a altres gèneres tradicionalment masculins. Atorguen una aura tràgica a personatges endurits que s'han humanitzat gràcies a elles, i alhora permeten que la narrativa segueixi avançant en un entorn exclusivament masculí sense haver de justificar-se. Sense perdó presenta un bon exemple d'aquest arquetip, i resulta inevitable pensar en la pel·lícula de Clint Eastwood davant d'Hasta el fin del mundo. Perquè en aquest western d'aires clàssics, la dona també mor de sífilis. Però aquest cop no es limita a ser un bonic record que atorga un toc romàntic al protagonista.

Mortensen manega els codis del western amb respecte, solidesa i un major control de la narrativa que en el seu anterior film, el drama paternofilial queerFalling(2021). El cineasta no pretén dur a terme un exercici d'estil postmodern ni una revisió del gènere des de l'òptica contemporània. El seu gir en femení encaixa a la perfecció en el context clàssic en el qual es mou. Simplement atorga entitat i recorregut a la figura de la dona morta. La pel·lícula trena la història de la Vivienne i l'Olsen a partir de diferents línies cronològiques. La protagonista es presenta en el passat com una dona amb personalitat i empenta, que prefereix l'Olsen, un fuster atractiu i modest, al jove burgès que la festeja. El fet que la parella protagonista no sigui jove, però tampoc crepuscular, atorga un punt de maduresa inusual tant als personatges com a la seva relació, d'un romanticisme sense ingenuïtats.

Des de l'inici queda clar que la visió del western de Mortensen s'alinea amb les concepcions antièpiques del gènere, les que entenen aquest període fundacional com el que explica la naturalesa violenta dels Estats Units com a país. Quan el protagonista marxa a lluitar al front, el film arracona les seves possibles gestes al fora de camp per quedar-se amb la Vivienne, que afronta la seva pròpia guerra sola a casa. La qüestió que plana és què passarà amb la perspectiva femenina en el moment que el film reprengui el fil de l'inici, amb el protagonista amb una esposa morta per venjar. Val la pena comprovar fins a quin punt Mortensen es manté coherent amb la seva tesi general.