Presos que es rehabiliten amb Shakespeare

La imatge d’un pardal recolzat en el filat d’una presó durant els primers compassos de Las vidas de Sing Sing ens mostra de seguida les intencions de la segona pel·lícula de Greg Kwedar: la poesia, com la vida, sempre s’obre camí, fins i tot en les situacions més desesperades. No és gaire habitual posar en pantalla criminals enlluernats per la lírica de Shakespeare, però a Las vidas de Sing Sing el teatre és el vehicle perquè els interns d’aquest centre de màxima seguretat de l’estat de Nova York es retrobin amb la dignitat que van perdre quan van creuar els murs de la presó. En les sessions de teatre no només assagen obres clàssiques o comèdies absurdes, sinó que riuen, parlen i, al capdavall, comparteixen les penúries i els anhels d’una vida a la garjola.

Tanmateix, aquest melodrama carcerari té un tarannà especial que va més enllà del tema de què parla. En primer lloc, pel seu lligam amb la realitat que descriu, ja que, si bé adapta un article d’Esquire del 2005 sobre un programa de rehabilitació de presos a través del teatre, està interpretat –en part– per exreclusos que fan de si mateixos. I, en segon lloc, per l’emoció amb què retrata els vincles entre aquest grup d’homes, puntejada per la cinematografia de Patrick Scola i la música de Bryce Dessner. Kwedar no amaga en cap moment que pretén commoure profundament el públic i, malgrat la insistència en el tema, la veritat és que hi ha moments que ho aconsegueix.