Què passaria si haguessis conegut l'amor de la teva vida als 12 anys?

Deu haver vist Celine Song Breu encontre? El desenllaç de Vidas pasadas, on un Uber substitueix el tren del dolorós final de l'obra mestra de David Lean, permet intuir-ho. El que comparteixen aquestes pel·lícules tan diferents és més profund, i té a veure amb una creença desmesurada, diríem fins i tot que insensata, en el sentiment amorós com a motor de la vida i, per tant, com a eix central de tot relat que realment importa. Té Vidas pasadas, amb la seva aproximació sense ironies a les emocions dels protagonistes, un aire de cinema d'una altra època –al cap i a la fi, Breu encontre ja té vuit dècades–, encara que sigui una pel·lícula que parla en un idioma netament contemporani. Això es percep en el rigor del seu muntatge el·líptic –és un film que sintetitza dotze anys de matrimoni en el tall que va del primer petó al moment en què, en un aeroport, pregunten a la parella pel seu estat civil– i que connecta aquesta història d'amor dessincronitzada entre dos amics de la infància, Nora i Hae Sung, separats pel trasllat de la família d'ella de Corea del Sud al Canadà, amb Petite maman, de Céline Sciamma. També s’intueix en l'estructura tripartida (que aborda els diversos estadis de la vida: infància, joventut i edat adulta) d'aquesta connexió amorosa que, com si fos un eclipsi solar, es manifesta una vegada cada dotze anys i que converteix el film en una versió sintetitzada de la famosa trilogia Abans de… de Richard Linklater.

Bussejant en la seva pròpia història (el dolor de l'emigració està molt present), Song llança un complex i sensible discurs sobre la manera com dues forces antitètiques –d'una banda, l'atzar, de l'altre, una mena de “divina providència”– poden modelar la nostra existència, i sorprèn, en l’últim terç del film, per la manera com aborda, amb idèntica delicadesa i empatia, tant els vaivens de l'amor romàntic com el seu oposat, la monotonia i la naturalesa reiterativa de l'amor conjugal.