Greta Fernández és una icona del malestar de la generació mil·lennial a 'Unicorns'

En un món que neda en una certa abundància i on tot és visible i, per tant, sensible a l’escrutini públic, què significa créixer i madurar? Aquesta és la pregunta que sobrevola Unicorns, el debut en la ficció d’Àlex Lora que fa de Greta Fernández una icona del malestar de la generació mil·lennial. Com succeïa a La hija de un ladrón, de Belén Funes, Fernández es presta a encarnar un personatge antipàtic, però, a diferència d’aquella pel·lícula, aquí interpreta una noia de classe acomodada: l'Isa treballa en una agència de publicitat, aspira a convertir-se en influencer d’Instagram amb la seva obra fotogràfica i gaudeix d’una relació oberta amb el seu nuvi. Tanmateix, l'Isa sembla que no ha trobat el seu lloc en el món, ni tan sols en les fotografies macro, arran de les coses, que caracteritzen el seu estil artístic.

Aquesta tensió entre el desig i la frustració, entre la profunditat i la superficialitat, fila no només l’existència de la protagonista, sinó també la trama d’Unicorns, el seu fons i les seves formes. Hi ha una evident incoherència entre diàlegs i passatges de la pel·lícula, entre algunes decisions de posada en escena que s’apropien del llenguatge audiovisual 2.0 i certes resolucions dramàtiques. Aquest desequilibri potser es deu a la polifonia del seu guió, signat a vuit mans, que fa trontollar una proposta a la recerca de la insatisfacció del jovent actual.