‘Transformers: El despertar de las bestias’: quan l’avarícia corporativa no té aturador

En les últimes dècades, moltes ficcions televisives s’han alliberat d’un model basat en la confecció de capítols autoconclusius que havien de respectar uns motlles marcadíssims. Alhora, molts blockbusters fílmics esdevenen serials en el mal sentit de la paraula: remeten per inèrcia a obres passades i no tenen entitat dramàtica per si sols. Transformers: El despertar de las bestias exemplifica aquesta tendència: és un refregit dels clixés fixats per la mateixa (i repetitiva) saga de robots gegants, condimentada de convencions de Marvel i amb l’ombra de Star Wars en el rerefons. Hordes d’invasors alienígenes que baixen del cel, tecnologies que obren portes a l’espai, un tercer acte amb incursions sabotejadores en una instal·lació enemiga...

La sensació de déjà-vu és constant, el llarg últim tram d’acció monumental pot esgotar i l’apartat visual sembla més impersonal i flonjo que quan Michael Bay dirigia les operacions. Amb tot, es pot apreciar una certa cura en el tractament dels personatges que vivifica la narració. I la modesta durada del film facilita un cert gaudi. Si Bumblebee va ressuscitar una sèrie moribunda, aquesta aventura infantojuvenil d’acció i humor, d’heroisme nascut de la cooperació entre individus diferents, es limita a mantenir el malalt amb unes constants vitals precàries. És suficient perquè els responsables de la franquícia amenacin amb el desplegament d’un altre univers compartit a través d’una escena postcrèdits.