La revolució socialista dels robots gegants

Els nens del 1986 no estaven preparats per a Transformers: la pel·lícula, el llargmetratge animat que donava continuïtat en el cinema a la sèrie de televisió dels robots gegants que es transformaven en cotxes o avions. En només 10 minuts, la pel·lícula liquidava alguns dels personatges més estimats de la sèrie, assassinats sense cerimònia per Megatron i els despietats Decepticons; i poc després Optimus Prime, el líder dels Autobots i far moral de la sèrie, queia ferit després d’un combat amb Megatron i moria de manera clara i inequívoca. Acostumats a les aventures infantils de la sèrie –nascuda com a astuta campanya de publicitat de les joguines dels robots que venia Hasbro–, molts nens van reaccionar amb llàgrimes i incredulitat. Però la massacre no va ser una decisió creativa per afegir pathos a la trama, sinó una demanda de Hasbro: després de dos anys explotant la mateixa línia de personatges, tocava fer neteja i matar personatges per introduir-ne de nous i vendre més joguines. La jugada, per cert, no va funcionar: la indignació dels fans i les vendes escasses dels nous personatges van precipitar la resurrecció d’Optimus Prime a la sèrie animada.

Gairebé quatre dècades després, la franquícia torna a tenir una pel·lícula d’animació als cinemes: Transformers One no és una continuació de la saga d'acció real creada per Michael Bay, sinó un viatge al naixement de la mitologia dels Transformers. Ambientada al passat remot del planeta Cybertron, d’on són originaris els robots, introdueix les versions juvenils d’Optimus Prime i Megatron quan encara es deien Orion Pax i D-16 i eren miners sense capacitat de transformar-se, el primer un poca-solta indisciplinat amb ganes de gresca i el segon més quadriculat i partidari de les normes; tanmateix, dos amics que es rebel·len contra una societat de rígida estratificació social i basada en les fake news.

Les lògiques del coming of age dominen aquest relat d’origen superheroic en què Optimus i Megatron passen del bromance robòtic a l’enemistat descarnada en el decurs d’una història ben tramada i entretinguda però escassament original. Segurament no calia que, amb la intenció d’humanitzar els protagonistes, aquests es passin mitja pel·lícula xocant els punys i reproduint codis d’adolescents del segle XXI. No ajuda, en qualsevol cas, a fer més natural l'evolució a batzegades d’un personatge en el messies socialista de Cybertron i de l’altre en cruel aspirant a dictador.

Amb una animació en 3D prou digna, però sense cap afany d’innovar, el film sembla dissenyat com a iniciació en l’univers Transformers per als més menuts, que són els que compren joguines. I deixa una reflexió: en els 38 anys que separen els dos Transformers animats, ha desaparegut de la franquícia la possibilitat de trencar les normes i reescriure la història. En el fons, Transformers One ens ve a dir és que la franquícia no es regeix per l’esperit revolucionari d’Optimus Prime sinó pel totalitarisme controlador de Megatron.

'Transformers': Robots, màrqueting i nostàlgia

[Consulta les projeccions en versió catalana en aquest enllaç]