'The lost king': instruccions per trobar un rei sota un pàrquing

Costa de reconèixer a The lost king el cineasta que va iniciar la seva carrera amb provocadors guions signats per Hanif Kureishi –La meva preciosa bugaderia, Sammy i Rosie s'ho fan– i que va aconseguir l'èxit internacional amb una amoral adaptació de Les amistats perilloses que replicava el contingut eròtic i llicenciós del text original. The lost king és, com gran part de les últimes pel·lícules del veterà Stephen Frears, una obra benintencionada que vol suplir el pla academicisme i la falta d'idees de posada en escena amb la potència d'una història real insòlita i la solvència dels seus intèrprets.

Frears repeteix, per tant, l'estratègia que tan bons resultats li va donar amb Philomena: Steve Coogan, que interpreta amb el seu carisma i sarcasme habitual l'escèptic exmarit de la protagonista, torna a signar un guió lleugerament còmic basat en una història real, la de Philippa Langley (una commovedora Sally Hawkins), historiadora aficionada que, contra l'opinió d'experts i acadèmics, va acabar trobant el 2013 les restes del rei Ricard III enterrades sota un pàrquing. Sap greu criticar un film que defensa la passió amateur per sobre de la rígida professionalització de l'acadèmia, però és molt pitjor ser conscient de les oportunitats desaprofitades per la rutinària direcció de Frears i per un guió tan poc incisiu que, encara que critica superficialment l'oportunisme de certes institucions de l'establishment britànic, sembla acabar legitimant la més antiga i emblemàtica de totes elles.