Cinema
Crítiques21/02/2023

'Terrifier 2': ¿pot ser que aquesta exhibició d’atrocitats sigui la pel·lícula més salvatge de la història?

Mutilacions i tortures a tort i a dret en el film underground i 'gore' que s'ha convertit en un èxit sorpresa a la taquilla nord-americana

'Terrifier 2'

  • Direcció i guió: Damien Leone
  • 138 min
  • Estats Units (2022)
  • Amb Lauren LaVera, Elliott Fullam, Sarah Voigt i David Howard Thornton

En els darrers anys, s’ha imposat l’etiqueta terror elevat per assenyalar certes pel·lícules (algunes esplèndides, d’altres més discutibles) que prenen el cinema de gènere com a punt de partida per aplicar-li un tractament dramàtic sever i, segons qui ho miri, pretensiós. Tinc dubtes de si realment existeix un corrent estètic que justifiqui la denominació, però, en cas que així fos, Terrifier 2 en seria l’antítesi absoluta: es tracta d’un film que recupera per a l’horror, i sense rastre d’ironia, el concepte de cinema d’atraccions (de barraca de fira, fins i tot) que donava la seva raó de ser a les obres del pioner del gore Herschell Gordon Lewis. No val la pena explicar-ne l’argument, ni tan sols cal haver vist la (molt inferior) primera part, perquè tot queda devorat pel forat negre que és la figura silenciosa d’Art el Pallasso, una encarnació del mal que mutila i tortura a tort i a dret, amb un efecte acumulatiu, gairebé pornogràfic, que esclafa la lògica narrativa dels exagerats 138 minuts de metratge.

Cargando
No hay anuncios

Però, sobretot, Terrifier 2 és una espectacular plasmació en pantalla de la fascinació infantil pel macabre; aquella que molts vam sentir en contemplar per primer cop la portada d’un disc de metal com els que té penjats a la seva habitació un dels dos germans adolescents turmentats pel malèfic Art. Perquè, malgrat el seu sadisme i violència pornogràfica, la pel·lícula de Damien Leone és essencialment un objecte juvenil, que malda per insinuar un relat iniciàtic i de superació traumàtica, però triomfa com a sublimació del morbós, d’allò que la vigilància adulta consideraria prohibit i que omple els patis d’escola de xiuxiuejos excitats que rememoren els instants més cruels i competeixen per saber qui s’ha atrevit a veure-la fins al final. Podríem posar-li mil pegues, però el fet que als Estats Units aquesta pel·lícula underground hagi traspassat el nínxol dels festivals especialitzats per convertir-se en un èxit de taquilla formidable ens indica que, a vegades, tots necessitem una injecció d’emocions barates.