Quan Teheran és el Baltimore de 'The wire'

Als primers compassos de La ley de Teherán, el cineasta iranià Saeed Roustayi demostra el seu talent per a la construcció de monumentals i esgarrifosos frescos humans. A l’escena en qüestió, un nombrós contingent policial fa una batuda en un assentament on malviuen, en la més crua marginalitat, una munió de drogoaddictes. Sobre el rerefons d’aquesta xacra social, Roustayi elabora un punyent thriller que, esquitxat per sorprenents girs de guió, va estenent els seus tentacles per alguns dels indrets més sinistres de la realitat iraniana: el massificat sistema penitenciari, un cos de policia avesat a la brutalitat, una justícia de pa sucat amb oli i un món criminal que s’alimenta de la impossibilitat del jovent per fugir de la misèria. Si David Simon, el creador de The wire, hagués nascut a l’Iran, probablement hauria fet sèries amb el regust de La ley de Teherán.

És una llàstima que, com a guionista, Roustayi tingui debilitat per l’escriptura d’uns monòlegs en què el personatges expressen les seves preocupacions i intencions de manera massa explícita. Això genera una limitació de cara a treballar amb el misteri que Roustayi compensa amb la creació d’atmosferes viciades que generen una sensació de malson tràgic; una estratègia sensorial que permet al cineasta oferir una alternativa a la gastada fórmula naturalista d’Asghar Farhadi, el director iranià més reputat del panorama actual.