Com filmar Taylor Swift durant tres hores i no veure res

Soc conscient que vivim a l’era de Taylor Swift i que les objeccions que pugui posar a The Eras Tour se les endurà el vent i l’adoració dels swifties. Vull aclarir, però, que el problema no el tinc tant amb la música de Swift com amb la manca de voluntat de la pel·lícula per revelar alguna cosa d’una artista amb una influència política, econòmica i mediàtica sense equivalents a l’escena actual. Prova d’això és que el diari britànic The Guardian hagi començat a dedicar-li un butlletí setmanal només a ella. Res de tot això es pot deduir veient The Eras Tour, que la mostra simplement com una estrella que omple estadis.

Bé, això no és del tot cert, ja que la durada del film (més de tres hores) i l’estructura del xou que està registrant sí que assenyala l’ambició de la cantautora, que endreça el llegat de les cançons que la indústria discogràfica li ha intentat arrabassar i, de pas, reclama per als espectacles pop l’extensió i l’èpica col·lectiva que semblaven reservats a Bruce Springsteen. Però si les millors pel·lícules concert sorgeixen de la tensió o la complicitat entre qui està damunt l’escenari i el cineasta darrere la càmera (en tenim un exemple immillorable en la recentment reestrenada Stop making sense), a The Eras Tour es diria que Swift i el realitzador Sam Wrench ni tan sols han estat mai a la mateixa habitació. Potser per això el muntatge, expeditiu i frustrant, és incapaç d’aguantar-li la mirada a la protagonista, filmant-la des d’una multiplicitat d’angles estèril, que redueix el film a ser el premi de consolació per als fans que no hagin pogut aconseguir (o pagar) una entrada per a la gira.