Alícia al país dels supremacistes blancs

¿Ha filmat Sean Price Williams amb The sweet east la gran novel·la americana del segle XXI? Pot semblar impertinent fer-se aquesta pregunta en la crítica d’una petita pel·lícula independent, però l'opera prima com a director d’un dels principals directors de fotografia del cinema indie de l’última dècada captura com feia temps que no es veia una certa idea dels Estats Units, tan esquizofrènica com excitant.

En la millor tradició de la road movie, The sweet east és un viatge pel paisatge del país i alhora un relat iniciàtic des dels ulls d’una adolescent de 17 anys anomenada Lillian (Talia Ryder). El guió de Nick Pinkerton la imagina com l’enèsima reformulació de l’Alícia de Lewis Carroll –o la Dorothy d'El màgic d’Oz–, tot i que aquesta heroïna ja no persegueix un conill blanc pel país de les meravelles, sinó que es deixa emportar sense rumb de ciutat en ciutat, d’aventura en aventura, per la costa est del país. El que comença com un viatge d’estudis a la capital de l’imperi es transformarà en una veritable odissea americana, un conte de fades lisèrgic que recorre un mosaic geogràfic i social tan divers com al·lucinant: punks obsessionats amb les teories de la conspiració (Earl Cave), professors supremacistes blancs (Simon Rex), terroristes aficionats a la dance music...

Tot hi cap i tot s’hi val en aquesta pel·lícula que fa de les contradiccions dels Estats Units la seva bandera, amb un peu en el somni i l’altre en el territori dels malsons. Revestida d’un munt de textures visuals, des dels 35 mm al digital dels smartphone, l’estètica glitch o les animacions surrealistes, de totes les capes referencials que s’acumulen en el film la que millor resumeix la proposta es troba en la cita a Orfeu de Jean Cocteau dels seus bellíssims títols de crèdit, una seductora invitació a creuar el mirall.