Al cinema de Nanni Moretti la felicitat és una cançó de Battiato

En un moment d’El sol del futuro, un arrogant director de films d’acció està a punt de rodar una escena on el seu protagonista és executat. De sobte, el Giovanni, el més recent alter ego de Nanni Moretti, interromp el rodatge per intentar explicar a l’equip la banalitat amb què estan tractant la violència. Malgrat la seva insistència, ningú li fa cas, i el Giovanni acaba marxant mentre, al fons del pla, es consuma l’assassinat gratuït i tothom celebra la fi del rodatge. No és el primer cop que el firmant de L’habitació del fill fa servir les seves pel·lícules com a altaveu per expressar el disgust amb certes modes i derives de l’audiovisual, però mai havia plasmat de manera tan gràfica i resignada la distància que el separa del cinema actual. És en aquesta presa de consciència on trobem la clau d’un film que se’ns presenta com el retorn de Moretti a la metaficció que el va fer cèlebre als vuitanta i noranta. Una operació que, malgrat les autocites (veiem el cineasta tapant-se amb la mateixa manta que feia servir a Sogni d’oro, i el cartell del film actualitza el de Caro diario), no resulta nostàlgica.

El director sap que la seva mirada ja no és la d’un jove revolucionari i vehement, sinó la d’un veterà que no ha aconseguit salvar Itàlia de la decadència cinematogràfica i política. Per això el Giovanni resulta un avatar carregat de punyetes (també, a vegades, de raó) que exaspera el seu entorn mentre malda per rodar un depriment drama polític sobre la crisi d’un comunista als anys cinquanta… Però en realitat somia a fer un film ple de cançons. Una mica com el mateix Moretti a El sol del futuro, que quan es deixa d’acudits privats i dards maldestres contra Netflix i es posa a ballar al ritme de Franco Battiato recupera la fe en el cinema i la música per conjurar utopies col·lectives, i també el pols per filmar instants de pura felicitat.