‘¡Shazam! La furia de los dioses’: adolescència ‘made in Hollywood' en versió superheroica

¡Shazam! va rebre’s com la rèplica de Spiderman: Homecoming de l’univers de Batman i companyia. Però si l’Home Aranya s’ha anat posant més dramàtic, la segona aventura d’aquesta família de xavals superpoderosos manté un to bastant lleuger. La primera part parlava de la necessitat de crear vincles no necessàriament sanguinis, però ara toca escenificar la dificultat de conservar-los quan la vida adulta (i la necessitat de diners) comença a picar a la porta. No falten les escenes de flirteig adolescent, tendres i dolces com una gominola prefabricada, que ens recorden que Hollywood ens vol forever young.

Els responsables del film aposten per una acumulació forassenyada d’acció, comèdia i fantasia poblada per un repartiment molt ampli. La història frega l’estupidesa, com si els autors assumissin la ingenuïtat extrema del protagonista. I tot plegat fa voltes en espiral fins que arriba l’habitual lluita amb celles arrufades i explosions coloristes… mentre un drac plana per una Filadèlfia conquerida per deesses i monstres, que està habitada o buida a conveniència dels guionistes. Entre els clixés superheroics emergeix algun tram d’aventura ximpleta que recorda un vell cinema fantàstic amb ninos de làtex i 100% dirigit a la canalla. Continua la festa de la diversitat de gèneres, d’inclinacions sexuals i de tonalitats de pell, però el fandom misogin pot consolar-se pensant que tot comença amb dues poderoses figures femenines que desfermen el caos.