El sentimentalisme groller del drama de Matteo Garrone sobre immigració africana

Guardonada amb el Lleó de Plata a la millor direcció en la Mostra de Venècia, Yo capitán recrea l’extraordinària història de Fofana Amara, un noi que l’any 2014, quan tenia 15 anys i cap experiència en navegació marítima, va ser obligat pels caps d’una xarxa de tràfic de migrants africans a conduir a Europa un vaixell amb 250 persones a bord. Per deixar constància de l’odissea d’Amara, que en la ficció rep el nom de Seydou i està excel·lentment interpretat pel debutant Seydou Sarr, el cineasta italià Matteo Garrone ressegueix l’itinerari del jove des d’un poblat del Senegal –la dimensió etnogràfica del film brilla amb llum pròpia– i al llarg d’un inacabable malson que transcorre entre deserts, presons, ciutats portuàries i l’alta mar.

Marcada per una sòlida lògica autoral, Yo capitán combina el verisme de Gomorra, la pel·lícula que va consagrar Garrone en el panorama internacional, i l’aura de faula del Pinotxo que l’italià va dirigir el 2019. El problema sorgeix quan l’aposta per un cert realisme màgic –condensada en la imatge d’una dona que alça el vol quan està a punt de morir en el desert– traspua un sentimentalisme groller. O quan un pla que recorre sinuosament els cossos d’uns homes torturats en una presó de Líbia porta a la memòria la indignació que va sentir Jacques Rivette davant d’un travelling que estilitzava l’horror nazi a la pel·lícula Kapò de Gillo Pontecorvo.