'Segundo premio': el rock'n'roll, la història d'amor de la nostra joventut
Molt més que un film generacional, la pel·lícula d'Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez sobre Los Planetas redefineix el 'biopic' musical des d'una perspectiva més íntima
'Segundo premio'
- Direcció: Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez
- Guió: Isaki Lacuesta i Fernando Navarro
- 109 minuts. Espanya i França (2024)
- Amb Daniel Ibáñez, Cristalino, Stéphanie Magnin i Mafo
Amb 24 hour party people, Michael Winterbottom va firmar L'home que va matar Liberty Valance dels documentals musicals, una pel·lícula sobre l'escena postpunk de Manchester en què l'artífex i narrador de la història, Robert Wilson, deixava clar que, en alguns moments del seu relat, el mite s'avantposava a la Història. Els títols inicials de Segundo premio, en què amb un joc de paraules es qüestiona si aquest és o no és un film sobre Los Planetas, la banda granadina que va marcar el rock espanyol del tombant de segle, recorden explícitament el print the legend del film de Winterbottom. Una perspectiva que, per altra banda, no és estranya en l'obra d'Isaki Lacuesta, que aquí cofirma la direcció amb Pol Rodríguez. Lacuesta va iniciar la seva carrera en el llargmetratge amb Cravan vs. Cravan (2002), un esplèndid fals documental sobre el mític boxejador poeta que posava de manifest una concepció del cinema en què es diluïa la separació categòrica entre ficció i documental.
Segundo premio se centra en un moment clau de la història de Los Planetas, quan, en ple auge de la seva carrera, la baixista May (Stéphanie Magnin) abandona la banda, i el grup es reorganitza per submergir-se en la gravació del seu tercer àlbum, Una semana en el motor de un autobús (1998). La pel·lícula es planteja, per tant, en una etapa concreta de crisi i transformació en què els protagonistes han de calibrar la distància entre allò que havien somniat esdevenir i les seves aspiracions de futur reals, en un moment en què els músics independents eren absorbits per la gran indústria.
A partir d'aquí, el film combina les veus i els punts de vista de vegades contradictoris de quatre dels integrants del grup: la May, el cantant (Daniel Ibáñez), el guitarrista Florent (Cristalino) i el bateria Eric (Mafo), acabat d'incorporar. Les múltiples perspectives, l'opció oberta des del principi a incorporar elements més propis de la llegenda de Los Planetas que no pas de la seva història, els temes interpretats pels actors (músics també tots ells) i no per la banda real, i l'ús recorrent de fugues oníriques i imatges simbòliques com la que obre el film (els escarabats sobre una superfície planetària sense identificar que batega amb vida pròpia) allunyen la proposta de les rutines prosaiques dels biopics musicals de vocació exhaustiva, mimètica i viquipedista. A Segundo premio, els recursos cinematogràfics es posen al servei de transmetre una veritat sobre la significació emocional i cultural de Los Planetas que no necessàriament s'ha d'ajustar a la realitat dels fets.
Segundo premio també suposa una continuació d'una altra constant en el cinema de Lacuesta, que ja va resseguir la petja de músics andalusos en la seva terra a La leyenda del tiempo (2006) i Entre dos aguas (2018). El film inscriu Los Planetas en una tradició musical conreada a Granada que no es redueix al flamenc i que passa de forma inevitable per l'Omega d'Enrique Morente i Lagartija Nick. La ciutat cobra sentit com a territori alhora real i mític en la creació de l'univers artístic i emocional per on es mouen els músics.
Una experiència més íntima i relacional
La pel·lícula pren també una certa distància respecte al període retratat, aquells anys 90 ja d'una altra era. No es tracta tant de la mirada nostàlgica cap a l'època idealitzada de la nostra joventut (una mica, també), com de la consciència que som davant del record d'una forma gairebé extingida d'entendre el rock'n'roll, quan encara es considerava la música com un estil de vida que tenia un paper vertebrador de la cultura juvenil. El film esquiva els tòpics del rock vinculats a la fama, tot i que l'ambició de triomfar i les contradiccions que això suposa és un dels fantasmes que recorre el metratge. Perquè, des de la perspectiva del present, Segundo premio replanteja l'experiència del rock'n'roll des d'una visió més íntima i relacional, i no tant per l'impacte en el públic.
May, que sovint actua com a contrapunt assenyat del punt de vista dels seus col·legues, explica fins a quin punt la música ha servit sovint d'intermediari perquè els homes es comuniquin allò que no gosen expressar-se en directe. L'ús de les cançons intercalades al llarg del metratge actua, de fet, com a vehicle perquè el cantant expressi aquelles veritats que no diu en veu alta. La imatge recorrent que tanca el film, amb els tres protagonistes ajaguts abraçats amb la ciutat al fons, constata que, al cap i a la fi, aquesta és una història d'amor a través del rock. La història d'amor de Los Planetas, i la nostra amb la banda.