'Ruby': jo vaig ser una monstre marina adolescent
La nova pel·lícula d'animació de Dreamworks combina la comèdia d’institut i el 'kaju eiga' japonès
'Ruby, aventuras de una kraken adolescente'
- Direcció: Kirk DeMicco i Faryn Pearl
- Guió: Pam Brady, Elliott DiGuiseppi i Kirk DeMicco
- 90 minuts
- Estats Units (2023)
- Animació
El cos adolescent, sotmès a canvis hormonals impredictibles i estats d'ànim canviants, ha estat representat habitualment com a cos mutant en ficcions de tota mena, de comèdies juvenils com Teen wolf a novel·les gràfiques essencials com Black hole. L'univers superheroic ha estat especialment afí a l'arquetip, amb Spiderman com a cos adolescent mutant per antonomàsia o Rogue, de la saga X-Men, com a tràgica heroïna teen que porta sobre les espatlles el pes d'un superpoder destructor. Ruby, aventuras de una kraken adolescente, nova pel·lícula d’animació de Dreamworks, està més prop de la comèdia d’institut i el kaju eiga (films japonesos de monstres) que del cinema de superherois, i tot i així hi ha alguna cosa d'aquest univers que ressona en el film: quan l'adolescent protagonista descobreix el poder que resideix en el seu interior –amb el contacte amb l'aigua es converteix en un gegantesc kraken–, la seva primera reacció és ocultar aquest cos monstruós que és incapaç de controlar i que genera caos i destrucció al seu voltant. És la millor seqüència d'una pel·lícula que recorda massa altres films d'animació recents: Luca i, sobretot, Red, insòlita al·legoria de la menstruació com a mutació radical del cos femení que és molt més complexa a l'hora de retratar la subjectivitat adolescent i el pes asfixiant de l'herència familiar. Una sensació de déjà-vu narratiu que ni la brillant paleta de color de les escenes subaquàtiques ni els originals dissenys de personatges (aquesta sirena monstruosa) és capaç de compensar.