Les lliçons d'afecte i tolerància d'un robot i una oca

Mentre la factoria Disney segueix estancada en un cert coma creatiu, somatitzat en l’allau de seqüeles, l’estudi DreamWorks aprofita l’ocasió per prendre la davantera amb la notable Robot salvaje, que adapta la novel·la homònima de Peter Brown i capitalitza el talent dels creadors de Com ensinistrar un drac, Dean DeBlois, que aquí exerceix de productor, i el director Chris Sanders. Dit això, l’atropellat inici de Robot salvaje desconcertarà més d’un pare o mare, però la canalla segurament gaudirà des del minut zero amb el que sembla una relectura naturalista de WALL·E pensada per a espectadors amb un trastorn de dèficit d’atenció.

Els possibles dubtes s’esvaeixen quan la pel·lícula perfila el seu cor dramàtic, centrat en les cures maternes que una robot de servei dedica a un pollet d’oca incapaç de volar. Així, abraçant la dimensió més artesanal de l’animació digital, Robot salvaje barreja l’aventura de Robinson Crusoe i l’emotivitat de L’aneguet lleig per meditar sobre els reptes de la criança i la superació de les pròpies limitacions. Algun malpensat podria veure en el film un blanqueig dels perills de la intel·ligència artificial, però tota suspicàcia queda neutralitzada per l’entusiasme amb què Robot salvaje celebra el valor pedagògic de les faules. Qui hauria dit que un robot i una oca ens ensenyarien tant sobre l’afecte i la tolerància en un món cada vegada més deshumanitzat?