Com seria una cançó d’Antònia Font feta pel·lícula?

Un robot varat en una platja deserta, fantasiejant amb aventures idíl·liques. La imatge sembla treta d’una cançó d’Antònia Font, però és la situació que articula Robot dreams, el còmic de Sara Varon que ha adaptat al cinema Pablo Berger per afegir un nou gir a una filmografia anòmala com n’hi ha poques. El 1988 va presentar un curtmetratge, Mama, que semblava col·locar-lo a la pole position dels joves bascos que revolucionarien el cinema estatal durant els anys noranta, però no va debutar en el llarg fins al 2003 amb Torremolinos 73, un film agredolç sobre el porno amateur i la llum groguenca dels darrers dies del franquisme. El reconeixement li arribà amb un projecte a priori tan excèntric com Blancaneus, revisió castissa i silent del conte de fades que es desplegava com una declaració d’amor a les imatges pures. Una consigna es repeteixen a Robot dreams, primera incursió de Berger en l’animació, fidel a l’expressivitat sense paraules amb què les vinyetes de Varon narren les peripècies d’un gos i un androide que, després d’haver forjat un vincle, es veuen obligats a separar-se i seguir cadascun el seu camí.

La pel·lícula respecta el detall de no posar una etiqueta concreta als afectes entre els personatges i permet que ressonin de manera diferent en cada mirada (sigui adulta o infantil), i troba en la lluentor disco de la cançó September d’Earth, Wind & Fire el batec que dona vida i emoció col·lectiva al transvasament a la pantalla de la intraduïble intimitat que genera la lectura.