'Rhino': 'Un dels nostres' a la manera ucraïnesa

D'Oleg Sentsov n'hem tingut més notícies polítiques que cinematogràfiques. Implicat en l'Euromaidan i en les protestes contra l'annexió de Crimea, les autoritats russes el van empresonar durant cinc anys, fins al 2019. Ara ens arriba via plataformes el seu tercer llargmetratge, Rhino, una crònica de la violència a la societat ucraïnesa dels noranta a través del protagonista del títol, un jove que no tarda a escalar posicions en un dels grups mafiosos del país. Rhino engega amb una seqüència espatarrant en què una càmera sempre en moviment concentra, dins la mateixa localització i en un flux de temps continu, els principals fets en la vida familiar del protagonista: l'assetjament dels altres nens del poble, la perestroika, la cultura de l'alcohol i la guerra de l'Afganistan. Aquí es cou, sembla dir el film, la personalitat d'un jove que no tarda a veure en els gàngsters locals el seu únic horitzó de futur.

Si l'arrencada resulta tot un exercici d'estil, la resta de Rhino es mou per l'imaginari ja força desgastat del cinema de màfies, amb tots els seus excessos. El personatge manté al llarg de la trama unes converses dins d'un cotxe amb un home misteriós que sembla exercir de veu de la consciència. Sentsov vol presentar un protagonista tràgic que se sent abocat a la vida criminal malgrat no combregar-hi del tot. Paradoxalment, la pel·lícula no deixa de recrear-se en aquests ambients de violència que el personatge sembla deplorar.