Ningú va dir que ser mare en una pel·lícula de terror fos fàcil

Pel·lícules com The babadook, Relic i Huesera han dut al primer pla del cinema de terror alguns temes històrics de l’agenda feminista: les cures, els problemes i els dilemes de la maternitat... Algunes d’aquestes obres han pres distàncies amb el gènere. Huesera, per exemple, podria considerar-se un drama amb préstecs del terror. A Reposo absoluto, en canvi, es tracta de manera més convencional la història d’una dona embarassada que ha superat (o no ho ha fet?) un trastorn psiquiàtric. ¿Estem davant d’un conte de mansions encantades o d’un thriller sobre una ment que es trenca?

Reposo absoluto té l'esperit de les pel·lícules de sobretaula que emeten algunes televisions durant els caps de setmana: dos joves bells i estranyament benestants (malgrat tenir feines poc lucratives) es traslladen a una casa gran per viure el seu somni familiar i de confort capitalista. El relat i la manera com es presenta transmeten una certa pobresa de recursos pròpia de tants telefilms. Si l’esmentada The babadook oferia una visió conflictiva de la maternitat i del dol, a més d’inquietar i impactar, aquí tot sol ser més pla. En l’àmbit dramàtic, qualsevol complexitat o subtilesa es difumina entre trucs, clixés i una lluita final entre maternitats bones i dolentes. Les inflexions cap al terror poden complir la seva funció, però semblen mancades de ganxo i reciclades de Sinister, Insidious: Capítol 3 i altres precedents il·lustres i no tan il·lustres.