Estudi en clarobscur d’una paternitat terrible

El que és íntim i el que és col·lectiu xoquen a Reinas, notable pel·lícula de la cineasta suïssa-peruana Klaudia Reynicke. Al Perú convuls dels noranta, travessat pel terrorisme i la violència d'estat, dues germanes, l'adolescent Aurora i la petita Lucía, reconnecten amb el seu pare absent i bala perduda les setmanes prèvies a un viatge que les portarà, definitivament, molt lluny de Lima, on viuen amb la seva mare i la seva àvia (una imponent Susi Sánchez). Reynicke evita els llocs comuns del relat d’iniciació per construir un fresc històric i coral en què el protagonisme es reparteix democràticament entre els diversos membres d'aquesta família matriarcal i els seus satèl·lits. Entre ells destaca el Carlos, l'exmarit i pare irresponsable, “mitòman” i mentider compulsiu a qui encarna, amb un carisma i una fragilitat aclaparadors, Gonzalo Molina.

Reinas té al centre el retrat en clarobscur d'una paternitat terrible, cosa que li permet dialogar amb una altra obra dirigida també recentment per una jove cineasta llatinoamericana, Tengo sueños eléctricos, de Valentina Maurel, crua descripció d'una relació entre pare i filla marcada per la violència i la malaltia mental. Reinas adopta, conscientment, un to molt més lleuger per anar enfosquint-se a poc a poc, conforme l'existència quotidiana dels personatges fricciona amb la realitat que els envolta. La pel·lícula aconsegueix evocar tota una època i un lloc concrets a partir d'un modèlic realisme ambiental en què conviuen dues realitats que, en el fons, eren una sola: d'una banda, la vida diària de les privilegiades nenes protagonistes (excursions a la platja, cançons dels Hombres G, sèries com Alf) i, de l'altra, la violència sistèmica cristal·litzada en el toc de queda, els abusos policials i els cotxes bomba, però també en el racisme i el classisme d'un país prop del col·lapse.